Mitologia catalana: les dones d'aigua

En el començament del món no tot eren monstres i gegants, ni combats sobrenaturals entre la Llum i les Tenebres, entre los forces divines del Bé i del Mal. La mare Terra va emergir sobirana de les aigües i el Firmament la va cobrir. El Sol naixia cada matí a trenc d'alba i la Lluna, ara creixent ara minvant, resplendia a les nits i argentava les aigües del mar i dels estanys.

Les dones d'aigua, aloges o gojes, encantades, païtides o nimfes de llacs són éssers de la mitologia catalana, éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça: els estanys, els torrents i salts d'aigua, les fonts boscanes, els gorgs i les deus, les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis. Prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres daurades, tons d'aram, o pelroges fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, destrenades, que els cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades, com papallones o espiadimonis. Van nues o amb tuls transparents volàtils o atrapats a les belles formes del seu cos o amb túniques molt blanques o d'or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps ni tara que les faci envellir; tanmateix són mortals, bé que arriben a viure més enllà de mil anys.

Les aigües són font i origen de tota cosa creada. De bon començament que s'hi mouen les goges, unes divinitats subtils, uns esperits lleugers que s'hi banyen i s'hi enfonsen i hi bleixen i s'hi escolen. Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació.

La relació d'aquestes deïtats aquoses amb els humans sol ser favorable, però sempre torbadora: vetllen pels infants des que acaben de néixer, els eduquen i ensenyen a tenir voluntat d'heroi; però, de vegades els roben, se'ls enduen, per ensinistrar-los millor a sa manera. Tenen poders per guarir malalties, però també per ofegar i per fer perdre. Atrauen irresistiblement per amor, sedueixen fins als límits de la follia, fins a l'oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures. S'explica casos, en què han arribat a viure durant anys amb un marit que sabia, o no, que era una dona d'aigua, fent-se passar durant tot el temps com una dona normal i corrent, amb la condició de no fer, una cosa que li senyala de tabú. Si algun dia, l'home, es desfà del tracte, o l'incompleix per descuit, adéu-siau, s'ha dit, que l'Aloja desapareixerà, i no la tornarà a veure mai en la seva vida.

Les dones d'aigua no només són presents a Catalunya. A Occitània hi ha les daunas d'ayga, a l'Alvèrnia les danne d'aigüe, a l'Aragó les moras, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak i a Cantàbria les anjanas o mozas de agua.

Informació extreta del llibre Mitologia catalana de l'editorial Barcanova i de la Wikipèdia