diumenge, 28 de febrer del 2010

Escapada a Lloret: hoquei i turisme




Quan el Reus Deportiu d'hoquei patins es va classificar per jugar la fase final de la Copa del rei, vaig pensar que era una bona excusa per fer una escapada a Lloret de Mar, població que ha acollit enguany aquesta final.

El fet que la primera eliminatòria fós contra el F.C. Barcelona era un handicap difícil però no impossible de superar. De fet anava mentalitzat que el Reus podia quedar eliminat el primer partit, però es tractava de combinar un cap de setmana d'hoquei amb una mica de turisme. Tot i aquesta mentalització, el cert és que predominava en mi l'esperança de creure amb convenciment que era possible, com a mínim, superar aquesta primera eliminatòria.

Vaig arribar a Lloret a mitja tarda del divendres i, un cop instal·lat a l'hotel, vaig anar a fer un tomb i cap allà a les 7 arribava al Pavelló esportiu. Els seguidors del primer partit de quarts de final d'aquell dia, Vic i Noia, ja feien cua per entrar. Al cap d'uns minuts vaig començar a veure cares conegudes arribades des de Reus. Vaig veure passar de lluny un grup de periodistes de la capital del Baix Camp que anaven a cobrir el partit. I, a partir d'aquí, algunes de les cares més habituals de l'afició roig-i-negra van anar fent acte de presència. Entre aquestes coneixences vaig trobar una pèl-roja i una rossa molt seguidores del Reus, l'Anna i la Nina per més senyes. Vaig decidir afegir-me al seu grupet a l'hora de seure a les grades. El partit entre el Vic i el Noia va anar evolucionant i va acabar amb resultat favorable al Vic. Un equip que s'afegia als classificats el dia anterior, Vilanova i Liceo, per disputar les semifinals de dissabte.

L'afició roig-i-negra es va anar repartint per les grades, barrejada amb públic divers. L'ambient era d'il·lusió continguda. Penso que, en general, a tots ens passava que el cor deia una cosa i el cap una altra. Però tot estava per dir, encara. I tot era possible.



M'abstindré d'allargar-me en els comentaris del partit ja que per a això podeu llegir qualsevol de les cròniques publicades. El que si que vull destacar és que el resultat de 6 a 1 favorable als blaugranes no va fer justícia al que es va veure a la pista. El joc del Reus es va merèixer que el resultat fós molt més ajustat, com reflectia el marcador al final de la primera part, per exemple, amb un 2 a 1 que feia pensar que podia passar qualsevol cosa. Però una vegada més la mala sort va ser un factor clau. També algunes més que discutibles decisions arbitrals que, sense ser decisives, sí que van contribuir a fer que el resultat final fós excessivament desmesurat.



Després de la lògica enrabiada per la derrota del Reus, el matí de l'endemà, dissabte, el vaig dedicar a fer una mica de turisme. Una passejada pel centre i la visita als Jardins de Santa Clotilde. Un indret on, a la tranquil·litat de passejar per uns jardins immensos s'afegeixen les relaxants vistes de la Costa Brava des de diversos miradors. I és que a mi, personalment, és un paisatge que em relaxa molt el de la Costa Brava. M'agrada badar i fer l'encanteri observant aquelles tonalitats de colors que té el mar entre aquelles cales que dibuixen paisatges plens de llum i de color fins i tot ara a l'hivern i en un dia mig ennuvolat com ho va ser dissabte.



A la tarda vaig anar a veure els partits de semifinals, ara ja d'una manera més neutral. La primera semifinal enfrontava el Patí Vilanova i el Liceo de A Coruña. Va ser un partit d'aquells que creen afició. El Vilanova va guanyar merescudament el passi a la final marcant un gol que desfeia l'empat a 3 quan mancava menys d'un minut per acabar el partit i tothom pensava ja en la pròrroga. Un 10 per a l'afició del Vilanova que no va defallir en cap moment animant el seu equip i omplint les grades de càntics, alguns dels quals coincidents amb els que entonem l'afició roig-i-negra, això sí, canviant o adaptant les lletres als colors dels respectius equips.

La segona semifinal, jugada entre el Patí Vic i el F.C. Barcelona es va decantar a favor del Vic. Va ser necessari arribar a la pròrroga i al llençament de penals per desfer l'empat a 1. Una altra victòria merescuda ja que el Vic va fer força més mèrits que els culés per plantar-se a la final.

Malgrat que una de les fites que volia aconseguir veure aquest cap de setmana (que el Reus guanyés la Copa) no havia estat possible, com a mínim una altra de les fites desitjades (contemplar l'eliminació del Barça) sí que havia estat possible. Estic segur que, com jo, vam ser molts els aficionats que ens en vam alegrar d'aquesta eliminatòria dels culés.

La nit de dissabte encara va deparar una trobada amb un parell dels reusencs que encara quedaven per Lloret i que ja havia pogut saludar a la tarda al Pavelló, el Lluís i la Natàlia per ser més exactes, amb els quals vaig tenir ocasió de compartir una cervesa i una estona de comentaris diversos abans de retornar a l’hotel.



Diumenge al matí em vaig retrobar amb el Lluís i la Natàlia mentre feien un cafè acompanyats del Carles i família.



Després d'una passejada pels carrers més cèntrics de Lloret va arribar l'hora de dinar i d'anar de nou cap al Pavelló amb temps suficient per agafar lloc per seure. Ho vam calcular bé ja que, pocs minuts després d'arribar el Pavelló s'omplia de gom a gom. Fins i tot podríem dir que a l'organització se'ls va desbordar una mica l'assistència i va haver d'encabir el públic com va poder. Escales, passadissos... qualsevol racó del Pavelló servia per encabir el nombrós públic. Un gran ambient ple de color i de crits i càntics d'ànim de les dues aficions, Vilanova i Vic, feia presumir que tornaríem a viure un partit dels que fan afició. Com així va ser. Durant una bona part del partit l'equilibri de forces i de joc feia pensar que la victòria es podia decantar cap a qualsevol equip. Poc a poc, però, el Vic es va anar distanciant en el marcador fins assolir la victòria final per 4 gols a 2. Una victòria que permet que els vigatans s'enduguin per segon any consecutiu la Copa del rei.



No vulgueu veure en tots aquests comentaris cap mena de crònica objectiva del desenvolupament d'aquesta final. Perquè ni ho és ni ho vol ser. Només pretenc que sigui una descripció de les sensacions viscudes a títol personal en un cap de setmana en què, malgrat que el meu estimat equip no ha assolit els propòsits marcats, he pogut veure i viure que els esports, com l'hoquei patins, que no són considerats entre els grans ni tenen el seguiment mediàtic que solen tenir altres especialitats esportives, també poden ser capaços d'arrossegar gent plena d'il·lusió i disposada a donar suport. Aquest cap de setmana hem pogut veure i escoltar comentaris de gent arribada de Tenerife o de A Coruña, a més dels seguidors d'equips catalans, que érem els majoritaris. És normal que quan s'enfronta un i altre equip hi hagi rivalitat entre les aficions. Sana rivalitat, això sí. Però també fa goig veure l'harmonia que es pot crear fora de la pista o, simplement, poder observar, escoltar i aprendre d'un simple comentari, d'una opinió sobre el propi equip o de la manera d'incitar una afició a no defallir en cap moment a l'hora de donar suport als seus colors.


dilluns, 22 de febrer del 2010

25 anys sense Espriu: homenatge blocaire



Fa uns dies que va aparèixer al facebook la convocatòria d'un homenatge blocaire en motiu del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. La proposta sorgia del bloc Antaviana.

De seguida vaig recordar que el 22 de febrer del 1985, ara fa 25 anys, en assabentar-me de la mort del poeta, vaig escriure un poema inspirant-me en una part de la seva obra. Estava segur que la llibreta on ho vaig escriure havia de ser en un racó d'armari dintre del desordre ordenat de papers que em caracteritza. La memòria fotogràfica em va portar a encertar a la primera per quina zona de l'armari s'amagava la llibreta. Una llibreta que havia començat a omplir amb els típics poemes d'adolescència que tothom ha escrit en alguna etapa de la seva vida i que havia seguit omplint fins més enllà de la vintena. A mida que han anat passant els anys aquesta afició per escriure poemes l'he mantinguda però de manera molt més espaiada en el temps. Quan vaig escriure aquest poema tenia 24 anys. Segur que si l'hagués d'escriure ara el resultat seria diferent. Ho podria haver fet això d'escriure'n un ara, però he pensat que transcriure aquell poema d'ara fa 25 anys pot ser una bona manera de participar en aquest homenatge.

En aquesta imatge podeu veure el text original del poema, escrit de pròpia mà. A sota de la imatge us transcric el poema en el qual només he canviat les errades lingüístiques més flagrants que he detectat a l'hora de rellegir-lo.



A SALVADOR ESPRIU
(en la seva mort)

Ha mort el Poeta,
però no pas l'Obra.
L'Obra restarà
fidel per sempre més,
al servei d'aquest Poble.
D'aquest Poble
i d'altres Pobles.
De tots aquells Pobles
que, com ha deixat escrit,
mai no han de morir per un home sol.
Se n'ha anat el lluitador,
resten els instruments de lluita,
instruments que permeten
una lluita sense vessament de sang
neta, noble, intel·ligent...
Vindran successors,
imitadors,
crítics.
Cap podrà ser ell mateix,
només un intent de ser-ho.
Ha estat Llum!
Ha estat Font d'inspiració!
Ha estat mestre i director.
Els seus mots formen un núvol
d'on hi surt
quelcom que escric,
quelcom ínfim, un extracte reduït
a la mínima expressió
incomparable, aleshores,
amb el seu gran resplendor.
Per tot i amb tot
se't recordarà, Poeta,
per tot allò que resta.
Tot plegat,
Terra, Obra, Llengua,
Esperit, Força, Lluita,
Home, Poble, Nació,
romandrà per sempre més
a través dels dies
a través dels mesos
a través dels anys
a través dels segles...
Per tot això i molt més
podem cridar amb tu,
ens mantindrem fidels
per sempre més
al servei d'aquest Poble!

22-2-85
En un moment de reflexió davant la pèrdua d'un Català Universal
VISCA CATALUNYA!!
VISCA EL POBLE DELS PAÏSOS CATALANS!!




I per completar la meva modesta aportació a aquest homenatge blocaire us poso l'enllaç a un parell de vídeos de la versió musicada del poema de Salvador Espriu Indesinenter. El primer correspon a la versió ja clàssica que en va fer el cantautor de Xàtiva Raimon. El segon vídeo correspon a la versió que n'han fet els també valencians La Gossa Sorda aquest passat any 2009.





dijous, 18 de febrer del 2010

La plaça del Prim al programa Carrers




Carrers és un programa fet per l'equip d'E2S, produït per a Lavinia i emès per la Xarxa de Televisions Locals.

El programa és un homenatge a tots els carrers i places de Catalunya i a la seva història, una història que es construeix amb les persones que hi viuen.

Un dels capítols d'aquesta sèrie està dedicat a la plaça del General Prim, de Reus. Tot seguit us poso l'enllaç que us permetrà veure'l. Encara que sigueu de Reus i conegueu la història d'aquest lloc de referència de la ciutat, segur que en aquest reportatge descobrireu alguna cosa que no sabíeu.

http://www.xiptv.cat/video/21857

diumenge, 14 de febrer del 2010

Rua de Lluïment: tot bastant previsible



Temes d'actualitat com l'aeroport de Reus, el cementiri nuclear, la mort del cantant Michael Jackson, la pel·lícula Avatar o la nina Barbie han servit d'inspiració a algunes de les colles del carnaval reusenc a l'hora de triar la disfressa.

A les 6 de la tarda d'aquest dissabte 13 de febrer la Gran Rua de Lluïment del Carnaval de Reus començava el seu recorregut pel tram comprès entre la plaça del Nen de les Oques i el passeig de Misericòrdia.

El públic, com cada any, es va repartir per tot el trajecte, tot i que en quantitat inferior a edicions anteriors. Una davallada d'assistència motivada probablement per les baixes temperatures que rondaven els 3 o 4 graus.

Pel que fa a les disfresses escollides per les diferents colles es podia veure una mica de tot. Pallassos, personatges de còmic, elements de fantasia, pintors, àngels i dimonis convivint en plena harmonia... A aquestes temàtiques més generals s'hi van afegir les disfresses que feien referència a temes més locals, com ara els aparcaments de pagament o l'aeroport. Una referència, la de l'aeroport, utilitzada per dues de les colles participants. Una d'elles repartint avionets de paper i l'altra aportant tota una colla de pilots d'alts vols que deixaven ben clar que volaven a l'aeroport de Reus, i punt! Tampoc van mancar disfresses referides a la crisi i al cementiri nuclear. Una de les carrosses mostrava una solfa que combinava euros amb notes musicals i on podíem veure una partitura amb les notes Do, Re, Mi i Llet. També hem pogut veure caracteritzacions dels curiosos personatges de la pel·lícula Avatar i un Michael Jackson ben acompanyat de tots els zombies que el perseguien en aquell videoclip que tothom ha vist centenars de vegades. Destacar també la presència d'una colla de nines Barbie que semblava que competissin per veure quina d'elles feia el posat més sexy. Una altra de les colles ens presentava una invasió de Belens Estebans disposades a qualsevol cosa per sortir en un programa televisiu.

Els recursos musicals, com cada any, estaven centrats en les melodies més habituals com ara la música més discotequera dels anys 80 o els ritmes que en alguna ocasió van esdevenir 'cançó de l'estiu'. Música sense massa complicacions destinada a fer moure l'esquelet dels participants i, en menor mesura, del públic que es vulgui afegir a la festa. Això sí, sembla que les colles es van posar d'acord enguany en que ja no calia recórrer a aquella cançoneta tan repetitiva que parlava d'un tractor groc i que tants anys hem estat escoltant rua darrere rua. De la cançó que sembla que encara no es pot prescindir és d'aquella que parla d'un negre que no pot dormir.

Un altre fet característic d'algunes de les colles és l'avituallament. Carrosses ben equipades amb pernils, cervesa i altres elements que serveixen de reconstituent per tal que no defalleixin les forces. Encara que això del pernil també va de baixa, ja són ben poques les carrosses que exhibeixen tan suculenta menja mentre algú de la colla mostra les seves habilitats tallant una llesca de pernil darrere l'altra.


Recull fotogràfic de les colles participants a la Rua de Lluïment




I canviant de tema però sense deixar la vessant carnavalesca us transcric una notícia de les que podem llegir en una de les moltes publicacions satíriques que editen les colles aquests dies. En concret es tracta d'una notícia apareguda al Punt Diari de Carnaval de Reus, que edita la colla Corre-cuita. La notícia diu així:

L'SGAE, la tronada i els gegants. L'IMAC tem que per a la propera festa major hi pugui haver problemes amb l'ESGAEH!! Els tècnics de l'IMAC han estat estudiant el cas i no creuen que amb el so de la tronada hi pugui haver problemes, però sí amb la música que acompanya els gegants i també la dels nanos; per sortir del pas estan mirant de fer que cada gegant i cada nano toqui la seva pròpia música.

Així que ja ho sabeu, músics acompanyants de gegants, nanos i altres elements festius, aneu amb molt de compte perquè els veritables bandolers del segle XXI són ells, l'ESGAEH!!!

Per cert que si voleu llegir tota la premsa especial que es publica per Carnaval i no l'heu pogut aconseguir directament de mans dels seus repartidors només cal que passeu pel quiosc, el quiosc del Carnestoltes naturalment!


dimarts, 9 de febrer del 2010

Imatges d'una setmana molt musical



Tal com comentava en aquest post i en aquest altre la setmana que hem deixat enrera ha estat protagonitzada per tota una sèrie d'actuacions musicals en directe a Reus i el Baix Camp. Dimarts 2 de febrer començava l'Autúria a Reus, un festival que es va allargar fins diumenge. Dissabte, una bona munió de gent ens vam aplegar al poliesportiu de Mont-roig del Camp per tal de gaudir de nou dels potents directes dels Brams. La banda berguedana va demostrar que està en plena forma.

Aquí us poso un recull d'imatges dels concerts als quals vaig assistir.



Cliqueu aquí per veure la galeria de fotos de les actuacions d'Anna Roig i l'ombre de ton chien i de Joan Masdéu i Miquel Abras a l'Autúria 2010.



Vídeo de l'actuació d'Anna Roig i l'ombre de ton chien el dimecres 3 de febrer al Racó de La Palma de Reus.



Vídeo de l'actuació de Joan Masdéu i Miquel Abras el dijous 4 de febrer al Racó de La Palma de Reus.



Cliqueu aquí per veure la galeria de fotos de l'actuació dels Brams en la Gira Brams 2010 a Mont-roig del Camp.


Vídeos de l'actuació de Brams el dissabte 6 de febrer al poliesportiu de Mont-roig del Camp.





dissabte, 6 de febrer del 2010

BRAMS 2010 arriba a Mont-roig del Camp




A la comarca del Baix Camp tenim la sort de poder comptar amb 2 dels concerts previstos de la gira BRAMS 2010. Una gira que suposa el retorn de la banda berguedana als escenaris després de gairebé 5 anys d'haver-se acomiadat aquell 7 de maig del 2005. I han decidit tornar no per recordar aquell acomiadament sinó per celebrar que enguany fa 20 anys que van néixer artísticament.

Aquesta nit de dissabte tindrem ocasió de gaudir del primer dels 2 concerts programats al Baix Camp. Serà a Mont-roig del Camp, una població que molts associem amb nits entranyables de concerts en directe. Unes nits de concert que, els que ja tenim una edat, recordarem perfectament que gairebé sempre acabaven fent la penúltima copa al Sarau, local mític de la nit montrogenca que fins i tot va sortir en la lletra d'una de les cançons d'Els Pets. Ara el Sarau ja no existeix però segur que aquell esperit de festa que es vivia en els concerts de fa dues dècades reapareixerà de nou, de la mateixa manera que reapareixen els Brams a l'escenari. Amb tota l'energia i la il·lusió que mereix una ocasió com aquesta.

Avui, a Mont-roig, escoltarem de nou allò de... '
Bona nit, som els Brams, impresentables i berguedans!'.

I tot seguit començarem a cantar i també a brindar tots plegats.



Benvinguts de nou amics!


La propera cita, a la comarca del Baix Camp, serà el 20 de març a Vinyols i els Arcs, un altre poble molt avessat als concerts en directe.