Mitologia catalana: les dones d'aigua

En el començament del món no tot eren monstres i gegants, ni combats sobrenaturals entre la Llum i les Tenebres, entre los forces divines del Bé i del Mal. La mare Terra va emergir sobirana de les aigües i el Firmament la va cobrir. El Sol naixia cada matí a trenc d'alba i la Lluna, ara creixent ara minvant, resplendia a les nits i argentava les aigües del mar i dels estanys.

Les dones d'aigua, aloges o gojes, encantades, païtides o nimfes de llacs són éssers de la mitologia catalana, éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça: els estanys, els torrents i salts d'aigua, les fonts boscanes, els gorgs i les deus, les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis. Prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres daurades, tons d'aram, o pelroges fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, destrenades, que els cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades, com papallones o espiadimonis. Van nues o amb tuls transparents volàtils o atrapats a les belles formes del seu cos o amb túniques molt blanques o d'or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps ni tara que les faci envellir; tanmateix són mortals, bé que arriben a viure més enllà de mil anys.

Les aigües són font i origen de tota cosa creada. De bon començament que s'hi mouen les goges, unes divinitats subtils, uns esperits lleugers que s'hi banyen i s'hi enfonsen i hi bleixen i s'hi escolen. Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació.

La relació d'aquestes deïtats aquoses amb els humans sol ser favorable, però sempre torbadora: vetllen pels infants des que acaben de néixer, els eduquen i ensenyen a tenir voluntat d'heroi; però, de vegades els roben, se'ls enduen, per ensinistrar-los millor a sa manera. Tenen poders per guarir malalties, però també per ofegar i per fer perdre. Atrauen irresistiblement per amor, sedueixen fins als límits de la follia, fins a l'oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures. S'explica casos, en què han arribat a viure durant anys amb un marit que sabia, o no, que era una dona d'aigua, fent-se passar durant tot el temps com una dona normal i corrent, amb la condició de no fer, una cosa que li senyala de tabú. Si algun dia, l'home, es desfà del tracte, o l'incompleix per descuit, adéu-siau, s'ha dit, que l'Aloja desapareixerà, i no la tornarà a veure mai en la seva vida.

Les dones d'aigua no només són presents a Catalunya. A Occitània hi ha les daunas d'ayga, a l'Alvèrnia les danne d'aigüe, a l'Aragó les moras, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak i a Cantàbria les anjanas o mozas de agua.

Informació extreta del llibre Mitologia catalana de l'editorial Barcanova i de la Wikipèdia

I l'endemà... la llegenda de Sant Jordi

Tal com comentava en el meu post anterior, ahir dissabte tocava veure un altre dels actes multitudinaris de la Setmana medieval de Montblanc: la representació de la llegenda de Sant Jordi.

Prèviament també vaig voler fer un tomb pel Mercat medieval que s'instal·la per tots els carrers de la vila ducal. Cap allà a les 7 del vespre arribava a Montblanc i, a diferència del dia anterior, ben aviat vaig veure que aparcar seria força complicat. La nit de divendres vaig anar cap a un d'aquells raconets que qui hagi estat en algunes ocasions a Montblanc, encara que no sigui durant la setmana medieval, coneix prou bé i vaig poder aparcar sense cap problema. Ahir dissabte, en canvi, la cosa estava absolutament desbordada. Cotxes i gent per tot arreu. Impressionant! Després de fer uns quants tombs vaig tenir la sort d'enganxar un cotxe sortint d'un aparcament i finalment vaig poder aparcar en condicions. Quatre passes i ja era a l'interior de la vila. Allí el panorama era increïble. Riuades de gent amunt i avall per tots aquells carrers plens de paradetes amb productes de tota mena i tota la gent del poble ataviada a l'estil medieval. En podeu veure un exemple en aquestes fotos.

Després de sopar amb algun dels productes gastronòmics que es podien trobar a les paradetes dels carrers vaig enfilar cap al passeig de Conangla (El Foradot). Pel camí vaig passar per una de les nombroses tavernes medievals on hi havia molta cua de gent afamada desitjosa per consumir alguna de les menges que s'oferien. En aquesta foto podeu veure la cuina d'aquesta taverna treballant a tota pastilla.

Vaig arribar a la guixeta quan faltava més d'una hora per començar la representació de la llegenda però ja hi havia força gent a la cua comprant entrades. Després una altra bona cua esperant entrar al recinte. Tot i agafar-m'ho amb temps vaig haver de seure bastant més enrera que el dia anterior però encara vaig trobar un lloc prou bo.

Pel que fa a la representació de la llegenda de Sant Jordi només us diré que s'ha de veure. A més a més de ser tot un espectacle de llum, so i focs artificials, podem veure tot un seguit de personatges desfilant per l'escenari. Està clar que aquests dies gairebé tots els habitants de Montblanc es converteixen en actors. I bons actors, sense cap mena de dubte! Durant una hora i mitja que realment es fa curta podem veure la versió d'una llegenda que coneixem prou bé però que, a través d'aquesta representació, agafa uns altres aires i que acaba amb uns emotius Visca Sant Jordi! Visca Montblanc! i Visca Catalunya! que fan posar la pell de gallina.

Aquí us deixo uns quants videos amb un resum perquè us en pugueu fer una idea. Però el millor que podeu fer és anar-ho a veure. Si encara no hi heu anat, comenceu-vos a reservar un racó en l'agenda de cara a l'any que ve. Val la pena.

De tota manera encara teniu uns quants dies, fins el proper 3 de maig, per seguir gaudint dels diversos actes de la setmana medieval. Podeu consultar el programa aquí.

Qui era el Pere Botero?

Ara potser ja no es diu tant, però els qui som de determinades generacions recordem perfectament que quan érem petits ens deien allò de... si no et portes bé aniràs a parar a les calderes del Pere Botero.

Més endavant vam poder relacionar el tal Pere Botero amb un ésser demoníac i dolentot que sortia en aquelles representacions dels Pastorets que cada any per Nadal pares o àvies ens portaven a veure.

El diable o dimoni és una figura que ha conviscut durant centenars d'anys entre nosaltres, enredat en les més diverses expressions culturals i populars. És un personatge burlesc, malcarat, sorollós, però, tanmateix, també alegre i inofensiu. El trobem arrelat en moltes i diverses esferes de la nostra activitat cultural i creativa, essent en molts casos el personatge central de llegendes, contes, refranys i festes populars.

Així, pel que fa al dimoni, i més concretament a Llucifer, la mitologia antiga el barrejà amb personificacions lluminoses i resplendents que habitaven a les mítiques i equívoques zones inferiors. En aquestes zones els romans també col·locaren a Vulcà, déu del foc i de la forja, i nosaltres hi situem les calderes d'en Pere Botero.

Però el cert és que el Pere Botero no és cap personatge de ficció sinó que va existir de debó (això diu, si més no, la llegenda...)

La llegenda recull la història de Pere Porter, un pagès de Tordera que es veié apressat per un deute familiar cancel·lat. El pare d'en Porter tenia uns crèdits que cancel·là davant de notari, però aquest va sostreure l'acta de cancel·lació. Un cop mort el deutor, els creditors tractaven d'embargar el seu fill, al qual reclamaven el deute del seu pare, que ell no podia acreditar que estava liquidat per manca de documents. En Porter, desesperat, veient que anava a perdre tots els béns, demanà que ajornessin uns dies l'embargament i metrestant intentaria cobrar uns deutes que li tenien uns veïns de Maçanet. De camí a Maçanet, va conèixer un xeric que menava dues bones cavalleries, al qual va cercar conversa i s'oferí per ajudar-lo en tot i per tot, li digué que feia el mateix camí que ell i el convidà que muntés una de les dues bèsties. El desconegut, que era el dimoni, s'oferí a presentar-lo davant del notari perquè li pogués preguntar què n'havia fet de l'acta de cancel·lació del crèdit.

En aquestes en Porter sentí com els dos cavalls es parlaven entre ells talment com dues persones, i pel que deien comprengué que se les havia amb el dimoni. Volia recular, però no hi fou pas a temps. Els cavalls es van precipitar aigües endins de l'estany de Sils i, després de molta estona van arribar a l'infern. Un cop arribat a l'avern, Pere Porter es sorprengué amb la visió de rellevants personatges de la vida terrenal, fins trobar Gelmar Bonsoms, notari d'Hostalric, el qual li indicà el lloc on podia trobar l'acte de pagament del debitori.

La sortida de Porter de tan fantàstic i tenebrós indret fou insòlita i ben enigmàtica, i anà a parar a Morvedre, al País Valencià, on va contreure una malaltia que li durà des del primer de setembre fins al primer d'octubre i no arribà a Hostalric fins el primer de novembre (Dia dels Difunts). Allà va explicar la seva inversemblant aventura davant l'atònita mirada dels vilatans, que veieren confirmada la narració un cop trobat el document notarial en qüestió.

Com veieu la història d'aquest bon home tampoc es diferencia gaire de la de qualsevol persona que, en els temps actuals, pugui tenir una hipoteca o qualsevol altre deute. Els notaris segueixen aquí tot i el temps que ha transcorregut i el dimoni s'ha reconvertit en banquer, prestamista, especulador o qualsevol altre dels personatges inquietants que ens podem trobar en qualsevol moment de la nostra vida diària amb intencions d'obtenir beneficis gràcies a les nostres necessitats.

Així que endinsem-nos durant una estona a les calderes del Pere Botero...
;)