Participant al joc literari del Jesús Tibau

Passejant pel Planeta aigua he fet cap al bloc del Jesús Tibau i he vist el joc literari més recent.

El Jesús té el bon costum de convocar aquests concursos o jocs a través del seu bloc des de fa temps. En alguna ocasió havia estat temptat de participar-hi peró la mandra (o peresa, tal com diem per aquestes contrades) me n'havia fet desistir. Finalment avui, al veure la proposta, m'he decidit a participar. El cert és que només veure quina era la proposta m'ha vingut la inspiració.

El joc és ben fàcil i us animo a participar-hi. Ja veureu com us resultarà ben divertit. Es tracta d'escriure un relat curt (entre 100 i 200 paraules) inspirat en la imatge que podeu veure aquí a baix.

Aquesta és la meva aportació al joc literari número 95.


Aquell matí es va despertar més aviat. Volia mirar l’hora quan va recordar que no tenia ulls per mirar ni canells per portar rellotge.

Tenia ganes de passejar i de prendre el sol. Es disposava a fer un pas sobre la gespa quan va recordar que no tenia peus.

La dona recordava aquelles abraçades que ara no podia fer i li vingueren ganes de plorar. No tenia cara però notava com les llàgrimes rodolaven galtes avall.

Malgrat les seves mancances, ella era capaç de pensar, de sentir, de desitjar. No acabava d’entendre el per què, però era així.

Va anar passant el dia, sentia la presència d’aquelles persones que ja formaven part de la seva vida. S’havia acostumat a les flaires, a les converses, a les petjades. Fins i tot hi havia qui gosava acaronar-la tímidament. I ella sentia calfreds cada cop que això passava.

Va arribar la nit. Havia après a sentir la foscor. Un dia més maleïa aquelles persones que temps ençà decidiren que hauria de romandre per sempre més en aquell jardí, quieta i mancada d’una part del seu cos. Una decisió que aquelles persones havien pres sense ni tan sols consultar la seva opinió.