A l'arribar a l'aparcament d'autocars se'n podien veure de procedències ben diverses: comarques tarragonines, comarques barcelonines, comarques gironines i comarques lleidatanes.
Després, a l'interior del Palau, podíem saber que també havia vingut una bona representació de gent del País Valencià i de Ses Illes, a més de gent que se solidaritzava amb la causa procedent de fora de l'àmbit dels Països Catalans. Concretament es va fer referència a la presència d'algunes persones procedents de Salamanca.
El periodista Antoni Bassas va presentar l'acte que començava cap a un quart de sis de la tarda i va durar dues hores i mitja. Es va referir a les persones presents, a les entitats que van fer possible l'acte i també als polítics assistents. En aquest apartat al públic hi va haver divisió d'opinions expressada amb xiulets en uns casos i aplaudiments en uns altres. L'ovació més llarga se la va endur la referència a aquelles persones que van formar part de la Comissió de la Dignitat i que, malhauradament, ja són mortes, com és el cas de Carles Fontserè o Lluís Maria Xirinacs, entre altres.
La primera actuació musical va anar a càrrec de Pep Sala que va presentar un seguit de cançons entre les quals hi havia 11 de setembre que el Pep Sala va compondre al seu moment conjuntament amb el ja desaparegut Carles Sabater. La darrera de les cançons la dedicava als organitzadors i a tots els assistents. No podia ser altra que Boig per tu, una cançó que gairebé ja ha esdevingut un himne, que tota la gent que omplíem el Palau vam cantar a l'uníson.
A continuació l'actor Toni Albà va oferir tot un repertori dels seus personatges del PP cantant amb diverses lletres l'himne espanyol. El punt àlgid va arribar al final de l'actuació amb el rei cantant l'Himne de Riego (himne de la República) amb una lletra ben particular.
Després es va fer un homenatge a les víctimes del franquisme, persones que van patir judicis il·legals o que van ser assassinades, com el cas de Lluís Companys, Joan Peiró, Rovira i Virgili o Salvador Puig Antich. L'acte va comptar amb la presència de familiars de totes aquestes persones: el nét-nebot de Companys, un familiar de Peiró, la filla de Rovira i Virgili i les germanes de Salvador Puig Antich. Tots ells van dir unes paraules de reconeixement.
El torn d'actuacions musicals va seguir amb la presència a l'escenari de la mallorquina Maria del Mar Bonet. En la seva actuació no va faltar el Què volen aquesta gent i una improvisació d'una jota cantada a capel·la amb una lletra on reivindicava el retorn dels papers.
El filòsof Josep Maria Terricabras va ser l'encarregat de llegir el manifest. Entre altres coses va dir que la paciència democràtica també es podia acabar. Va insistir que el problema de l'estat espanyol és que no considera il·legal el franquisme i que fins i tot vol fer legal un fet tan il·legal com és la dictadura.
La darrera de les actuacions musicals va anar a càrrec del cantautor del País Valencià Raimon. Va ser ben curiós i emotiu, alhora, veure el Raimon cantant a l'estil d'aquells concerts de l'anomenada cançó-protesta. Ell sol, amb la guitarra i un peu recolzat sobre una cadira de fusta. Feia posar la pell de gallina. Va oferir un repertori de cançons de caire reivindicatiu i solidari on no va faltar Jo vinc d’un silenci, una cançó que va arribar al seu punt àlgid en aquella estrofa que diu allò de qui perd els orígens perd la identitat.
L'acte va acabar amb tots els intervinents, artistes i homenatjats, a dalt de l'escenari cantant conjuntament amb el públic el nostre himne nacional, Els Segadors, un visca Catalunya lliure! i crits a favor de la independència.
En definitiva, un acte festiu, emotiu i reivindicatiu, alhora. Al cap i a la fi, aquest era el motiu pel qual s'organitzava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada