Una llengua deixa d'existir quan deixa d'utilitzar-se!

Transcric literalment el contingut d'un missatge que he rebut avui mateix per correu electrònic i que descriu una situació que malhauradament es repeteix massa sovint en la nostra societat.



El català a Custo Barcelona

El passat 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, acompanyada de dues amigues, la senyora Montserrat Margarit va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues samarretes.

Custo Barcelona, com sabem, és una empresa especialitzada en samarretes estampades molt atractives i singulars que han expandit el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. Fins aquí, res a dir. L'enginy té èxit i ells, sense saber res del món de la moda -així ho diuen-, l'han aconseguit. El problema és que consideren que aquest èxit no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, bo i exigint-los que ho facin en castellà.

Quan la senyora Margarit, després de mirar diverses samarretes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les emboliquessin es va produir una situació insòlita a qualsevol país del món:

-Com que aquestes samarretes són per regalar per Nadal, si no anessin bé m'acceptaran que les canviï?
- Si habla así no la entiendo -va respondre l'encarregat.
- I no hi ha cap dependenta que m'entengui?
- Aquí no hay nadie que hable así.

Tot sentint-se impotent i humiliada davant de tothom, la senyora Margarit va contestar:

- Doncs no vull les samarretes, ja us les podeu quedar!
I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:
- Això no quedarà així!

Efectivament, la senyora Margarit s'ha posat en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i ha denunciat Custo Barcelona pel tracte vexatori que va rebre i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: 'Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya'.

Doncs bé, tots els catalans que es trobin en situacions similars haurien de fer com la senyora Margarit. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es fa palesa la més absoluta indefensió dels catalanoparlants en aquesta mena de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet de ser catalanes.

Amb les agressions als catalanoparlants passa exactament el mateix que amb la violència de gènere. Les denúncies per agressió són només una petitíssima part dels milers que es produeixen al llarg de l'any. És a dir, que les xifres oficials emmascaren una realitat que ens diu que les agressions físiques o psicològiques a dones o les vexacions a catalanoparlants són un fet quotidià a Catalunya que no es denuncia a causa de la baixa autoestima de les víctimes.

Hi ha, tanmateix, un altre factor que encara agreuja més la humiliació pública del catalanoparlant -equivalent a una discriminació de caràcter racial-, i és la solitud amb que es veu obligat a afrontar les humiliacions que pateix. Cap client de la botiga, que era plena de gent, no va obrir la boca per defensar la senyora Margarit. Tothom callat, talment com si un esclau negre hagués gosat rebel·lar-se contra el bwana de torn i els altres esclaus el reprovessin amb la mirada.

UNA LLENGUA DEIXA D'EXISTIR QUAN DEIXA D'UTILITZAR-SE!