diumenge, 12 d’agost de 2007

Fins a sempre Xiri !!



Amics: Han trobat el cos d'en Ll.M.Xirinacs i Damians a la muntanya. Que el seu esperit voli en llibertat.

Hem trobat un escrit d'ell a la Fundació Randa. Preguem en feu la màxima difusió arreu els Països Catalans.

Fins a sempre.

Núria Roig i Esteve
germanies@germanies.org
------------------------------

L'escrit d'en Xirinacs:

En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.

Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.


He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.


Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.


Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.


Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007





2 comentaris:

tonibanez ha dit...

El Baró de Teive, l'heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L'educació de l'estoic amb aquest paràgraf:


Com el gladiador, condemnat pel seu destí d'esclau a posar-se damunt l'arena, saludo, sense que s'estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d'estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l'esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo al pit el glavi que ja no em servirà per a combatre. Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.

Aquesta mort conscient i voluntària simbolitza el desenllaç més estremidor de la decadència a la qual em referia en el post anterior. Jubilats els Pujol i els Barrera, la nostra dissortada pàtria passa per les seves hores més baixes. Xirinacs ens ha deixat la seva postrema lliçó. Hem ultrapassat els límits de la indignitat nacional, i el que resta són titelles polítics i un demos que fa pena. Xirinacs se'n va amb el cap ben alt després de tota la seva vida lluitadora. Ell ha vençut. Vae Victis!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

que tingui sort, un persona molt coherent amb el que feia