No sé si passa el mateix a altres poblacions. M'imagino que sí. El cas és que a Reus tenim una sèrie de personatges, més o menys públics, que pel fet de tenir algun càrrec ja es creuen intocables i amb dret a denunciar o demanar rectificacions, aclariments i respostes a tot allò que se surt del que ells consideren la seva veritat absoluta.
Així per exemple, com a cas més recent, tenim el del regidor escollit per una part del poble, Ariel Santamaria, representant de la CORI, que ha estat amenaçat de ser denunciat per haver posat de manifest el que uns veïns pensen sobre presumptes favoritismes en les expropiacions.
És clar que, com a ciutadans, tots pensem que els qui ens governen o ostenten determinats càrrecs gaudeixen de privilegis especials. I no només quan es tracta d'expropiar o de no expropiar determinada persona. Us penseu que el senyor alcalde o qualsevol altre amb un càrrec més o menys important paga la multa per aparcar malament o per no posar el ticket al parquímetre pel simple fet que l'agent que ha intervingut en la denúncia no sabia que aquell cotxe pertanyia a qui pertanyia? Digueu-me incrèdul però jo no m'ho crec que la pagui. I segur que, com jo, molta més gent pensa el mateix. Són coses d'aquelles que comentes amb amics, parents, coneguts o familiars. Comentaris i opinions que van de boca en boca, ja sigui a casa havent dinat o en un bar fent la penúltima copa de la nit.
Doncs per situacions com aquestes, o millor dit per les reaccions que tenen, és pel que considero que aquesta gent es consideren intocables. I no només són els qui ostenten càrrecs importants. D'altres que tenen càrrecs més d'anar per casa (o potser hauria de dir càrrecs d'àmbit més local) també es creuen que no se'ls pot criticar o simplement fotre alguna conya marinera sobre el seu entorn o les seves actuacions i de seguida s'enfilen per les parets i demanen explicacions sense solta ni volta.
Aquests especimens, a més a més, solen tenir la susceptibilitat molt alta i gairebé sense esmentar-los de manera directa es senten al·ludits i surten com bolets en temps de tardor en el moment més inesperat. Només és qüestió de seure, esperar i observar. O simplement fer un tomb pels indrets apropiats de la ciutat.
En fi, fetes aquestes reflexions i com que el principal és no perdre el sentit de l'humor, mirem-nos aquesta curiosa versió d'Els intocables d'Elliot Ness.
I si mireu bé les imatges hi haurà algun moment que, malgrat que els personatges de la pel·lícula ens queden una mica lluny, potser trobareu algunes semblances amb individus més propers. Tot és qüestió de fer volar la imaginació!
Així per exemple, com a cas més recent, tenim el del regidor escollit per una part del poble, Ariel Santamaria, representant de la CORI, que ha estat amenaçat de ser denunciat per haver posat de manifest el que uns veïns pensen sobre presumptes favoritismes en les expropiacions.
És clar que, com a ciutadans, tots pensem que els qui ens governen o ostenten determinats càrrecs gaudeixen de privilegis especials. I no només quan es tracta d'expropiar o de no expropiar determinada persona. Us penseu que el senyor alcalde o qualsevol altre amb un càrrec més o menys important paga la multa per aparcar malament o per no posar el ticket al parquímetre pel simple fet que l'agent que ha intervingut en la denúncia no sabia que aquell cotxe pertanyia a qui pertanyia? Digueu-me incrèdul però jo no m'ho crec que la pagui. I segur que, com jo, molta més gent pensa el mateix. Són coses d'aquelles que comentes amb amics, parents, coneguts o familiars. Comentaris i opinions que van de boca en boca, ja sigui a casa havent dinat o en un bar fent la penúltima copa de la nit.
Doncs per situacions com aquestes, o millor dit per les reaccions que tenen, és pel que considero que aquesta gent es consideren intocables. I no només són els qui ostenten càrrecs importants. D'altres que tenen càrrecs més d'anar per casa (o potser hauria de dir càrrecs d'àmbit més local) també es creuen que no se'ls pot criticar o simplement fotre alguna conya marinera sobre el seu entorn o les seves actuacions i de seguida s'enfilen per les parets i demanen explicacions sense solta ni volta.
Aquests especimens, a més a més, solen tenir la susceptibilitat molt alta i gairebé sense esmentar-los de manera directa es senten al·ludits i surten com bolets en temps de tardor en el moment més inesperat. Només és qüestió de seure, esperar i observar. O simplement fer un tomb pels indrets apropiats de la ciutat.
En fi, fetes aquestes reflexions i com que el principal és no perdre el sentit de l'humor, mirem-nos aquesta curiosa versió d'Els intocables d'Elliot Ness.
I si mireu bé les imatges hi haurà algun moment que, malgrat que els personatges de la pel·lícula ens queden una mica lluny, potser trobareu algunes semblances amb individus més propers. Tot és qüestió de fer volar la imaginació!
4 comentaris:
A molts el "poder" els puja al cap....estem a "la dècada de les denuncies", et denuncien per tot!
alguns, volent demostrar la seva fortalesa i importància, intenten atacar al dèbil, però això només els despulla i els fa mostrar-se tal com són, dèbils
Si l'Alriel tenia tantes proves, per què s'ha disculpat a la premsa i també al seu web? Sí té raó, cap al jutjat a posar un contenciós contra l'Emparín i el Bergadà... En cas contrari... millor que calli, que ultimament m'enpenedeixo d'haver-lo votat! La caga més que els altres.
El sol fet de tenir un càrrec fa canviar moltes persones, t'ho prometo, i si no canvies i et tornes una mica brètol i "mandamàs", ja no et tracten com a "càrrec". Un peix que es mossega la cua...
Publica un comentari a l'entrada