dimecres, 31 d’octubre del 2007

Tete Montoliu. Per sempre.


Aquest dimarts 30 d'octubre al vespre, al Teatre Fortuny de Reus, hem pogut assistir a l'homenatge al pianista Tete Montoliu.

Enguany s'acompleixen 10 anys de la mort del Tete i, per aquest motiu, l'associació Amics del Jazz de Reus ha organitzat un homenatge a la figura del jazzista.

L'acte s'ha iniciat amb la projecció d'un audiovisual que resumia la carrera artística de Tete Montoliu. Hem pogut veure també un enregistrament d'una de les seves interpretacions al piano, el tema Jo vull que m'acariciïs.

La vidua de l'artista, Montserrat García-Albea, ha estat present i ha dirigit unes paraules emocionades al públic. Se li ha fet lliurament d'una placa dissenyada per l'escultor reusenc Ramon Ferran feta expressament per a l'ocasió.

Tot seguit ha començat el concert a càrrec dels pianistes Dado Moroni i Ignasi Terraza. Sens dubte dos virtuosos del piano.

Sense cap altre acompanyament musical, només amb els dos pianos, hem pogut gaudir de tot un seguit d'interpretacions, moltes d'elles corresponents al repertori de Tete Montoliu, i també algun altre clàssic del jazz. En ocasions els dos pianos interpretaven conjuntament. En d'altres cadascú feia el seu solo particular. En qualsevol dels casos ens podíem sentir envoltats de les melodies que nota rera nota s'endinsaven en l'interior de cadascun dels espectadors. Les interpretacions a duo del Dado i de l'Ignasi esdevenien veritables converses musicals entre els dos pianos. Preguntes, respostes, rèpliques, contrarrèpliques... per acabar conjuntant-se de tal manera que es feia difícil distingir entre els sons d'un o l'altre piano.

Cal dir també que aquesta era la primera vegada que tocaven conjuntament el Dado i l'Ignasi. Si no ens ho haguessin dit no ens ho hauríem ni imaginat tenint en compte la compenetració que ambdos mostraven a dalt de l'escenari.

En definitiva, durant més de dues hores hem gaudit de les interpretacions jazzístiques al piano d'aquest merescut homenatge al Tete.

L'única pega a esmentar potser seria una certa incomoditat de les butaques del Teatre Fortuny per a aquests espectacles de llarga durada. No hi ha dubte que, en qüestió de comoditat, les butaques del Teatre Bartrina guanyen les del Fortuny. Sigui dit únicament a tall d'anècdota.

L'homenatjat: Tete Montoliu


Els homenatjadors:

-Dado Moroni



-Ignasi Terraza

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Amb un pam de nas (l'altra cara del Festival COS)

Acabo d'arribar a casa després d'intentar, sense èxit, accedir al darrer espectacle del Festival COS de mim i teatre gestual de Reus. El que feia (ara l'estan fent exactament) la companyia Yllana al Teatre Bartrina.

He arribat al teatre quan mancaven deu minuts per les 8. L'espectacle començava a les 8. Hi havia cua a la guixeta. Justament l'últim era un conegut que m'ha dit que havien dit que no quedaven entrades però que estaven negociant amb la companyia a veure si se'n podíen vendre més. Ben curiós... què hi té a veure la companyia amb si hi ha seients buits o no?

Ens han tingut esperant. Devíem ser una cinquantena de persones a la cua. A les 8 han dit que hi havia 10 entrades més per vendre. Pocs instants després parlen d'unes altres 10. I, a partir d'aquí, s'ha acabat el bròquil. Ja no en queda cap més.

Això sí, mentre ens esperàvem per poder entrar pagant molta altra gent que, pel que sembla, tenia el privilegi de tenir invitacions anava desfilant cap a l'interior del teatre. Fins i tot he observat que un periodista ha entrat després de recollir 5 acreditacions de premsa! Devia ser d'un mitjà important perquè em consta que a molts mitjans amb prou feines n'hi donen una o dues d'acreditacions. El que passa és que les altres 4 persones que l'acompanyaven no n'éren de periodistes.

Entre mig de tot aquest rebombori, la regidora de cultura Empar Pont, lluny d'intentar trobar una solució, es limitava a anar treient el nas per una de les portes del teatre i es tornava a amagar ràpidament quan les nostres mirades l'apuntaven de manera directa.

Tot plegat fa pudor de socarrim. En situacions així tens la sensació que es té més consideració a la gent que hi va per invitació que no als que intentem entrar pagant l'entrada, com hem fet molts des de les primeres edicions del festival, ara fa 10 anys.

Per cert, si algú dels qui ha tingut la sort d'entrar llegeix això que faci el favor d'aclarir si realment el teatre estava ple a vessar, tant a la platea com al primer i segon pis, tal com ens han assegurat i reassegurat quan hem reclamat explicacions a algunes de les persones de l'organització que rondaven per allí. Jo m'inclino més aviat a pensar que el que hi devia haver éren moltes butaques reservades a autoritats i capitostes diversos d'aquests que al final ni aparèixen.

Això no sortirà a les cròniques del festival dels diaris o les ràdios (o potser sí) però com a mínim queda dit aquí. Perquè, malgrat tot, sempre ens queda el dret a la pataleta.

Pel que fa a la resta d'espectacles del COS que he vist aquest dies res a dir, molt divertits tots ells, principalment el d'aquesta nit passada a La Palma amb la companyia Cascai Teatre i l'obra Living Costa Brava. Un tip de riure!

dijous, 25 d’octubre del 2007

79.903, un número màgic?

Penseu que el 79.903 és un número màgic?

De moment, per a una persona sí que ho és. Aquesta xifra correspon al sou brut que cobra l'actual alcalde de Reus.

I d'aquí a encara no dos mesos aquest número també pot ser màgic per a molta altra gent.


La Coordinadora Reusenca Independent (CORI), al capdavant de la qual hi ha el cantant i actual regidor de l'ajuntament reusenc Ariel Santamaria vendrà participacions de loteria amb el número 79.903 per a aquest pròxim Nadal.


Aquest número coincideix amb el sou brut que cobra a l'any l'alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez. D'aquesta manera, el portaveu del grup municipal independent, Ariel Santamaria, ha denunciat l'alt salari del batlle reusenc, el més alt del conjunt de les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre.

Ja ho sabeu! A veure si hi ha sort i toca... De fet, cantat d'aquella manera que ho fan els nens de San Ildefonso te força sonoritat: setenta y nueve mil novecieeeentooossss treeeessss... tropezientos milloneeeeeeessss deee eeeeuuuroooooosss!

;)

dimecres, 24 d’octubre del 2007

10a edició del Festival COS de Mim i Teatre Gestual a Reus



Des d'avui dia 24 fins al proper 28 d'octubre té lloc a Reus el COS, Festival Internacional de Mim i Teatre Gestual. Enguany el COS arriba a la desena edició.

Una vintena de companyies nacionals i internacionals ompliran la ciutat i els seus teatres de cossos i objectes en moviment que de ben segur expressaran varietat de sentiments més enllà de les paraules.

La majoria d'espectacles són gratuïts. Els quatre de pagament tenen un preu de 7 euros. Es pot adquirir un abonament per a aquests quatre espectacles a un preu total de 18 euros. També hi ha altres tipus de descomptes que es detallen al programa que us podeu descarregar aquí

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Vam omplir el Palau Sant Jordi

A l'autocar organitzat per Òmnium Cultural Baix Camp en coordinació amb Òmnium Cultural del Tarragonès per assistir a l'acte reivindicatiu del Palau Sant Jordi, ahir diumenge a la tarda, organitzat per la Comissió de la Dignitat per reclamar el retorn de tots els papers de Salamanca, es podia comprovar com, més o menys, la meitat de persones eren gent gran (podríem dir que les generacions més properes als afectats directament per l'espoliació) i la resta gent jove o de mitjana edat. Aquesta era també la tònica de tot el públic assistent al Palau Sant Jordi, que va omplir tot el seu aforament.

A l'arribar a l'aparcament d'autocars se'n podien veure de procedències ben diverses: comarques tarragonines, comarques barcelonines, comarques gironines i comarques lleidatanes.



Després, a l'interior del Palau, podíem saber que també havia vingut una bona representació de gent del País Valencià i de Ses Illes, a més de gent que se solidaritzava amb la causa procedent de fora de l'àmbit dels Països Catalans. Concretament es va fer referència a la presència d'algunes persones procedents de Salamanca.



El periodista Antoni Bassas va presentar l'acte que començava cap a un quart de sis de la tarda i va durar dues hores i mitja. Es va referir a les persones presents, a les entitats que van fer possible l'acte i també als polítics assistents. En aquest apartat al públic hi va haver divisió d'opinions expressada amb xiulets en uns casos i aplaudiments en uns altres. L'ovació més llarga se la va endur la referència a aquelles persones que van formar part de la Comissió de la Dignitat i que, malhauradament, ja són mortes, com és el cas de Carles Fontserè o Lluís Maria Xirinacs, entre altres.





La primera actuació musical va anar a càrrec de Pep Sala que va presentar un seguit de cançons entre les quals hi havia 11 de setembre que el Pep Sala va compondre al seu moment conjuntament amb el ja desaparegut Carles Sabater. La darrera de les cançons la dedicava als organitzadors i a tots els assistents. No podia ser altra que Boig per tu, una cançó que gairebé ja ha esdevingut un himne, que tota la gent que omplíem el Palau vam cantar a l'uníson.





A continuació l'actor Toni Albà va oferir tot un repertori dels seus personatges del PP cantant amb diverses lletres l'himne espanyol. El punt àlgid va arribar al final de l'actuació amb el rei cantant l'Himne de Riego (himne de la República) amb una lletra ben particular.





Després es va fer un homenatge a les víctimes del franquisme, persones que van patir judicis il·legals o que van ser assassinades, com el cas de Lluís Companys, Joan Peiró, Rovira i Virgili o Salvador Puig Antich. L'acte va comptar amb la presència de familiars de totes aquestes persones: el nét-nebot de Companys, un familiar de Peiró, la filla de Rovira i Virgili i les germanes de Salvador Puig Antich. Tots ells van dir unes paraules de reconeixement.



El torn d'actuacions musicals va seguir amb la presència a l'escenari de la mallorquina Maria del Mar Bonet. En la seva actuació no va faltar el Què volen aquesta gent i una improvisació d'una jota cantada a capel·la amb una lletra on reivindicava el retorn dels papers.



El filòsof Josep Maria Terricabras va ser l'encarregat de llegir el manifest. Entre altres coses va dir que la paciència democràtica també es podia acabar. Va insistir que el problema de l'estat espanyol és que no considera il·legal el franquisme i que fins i tot vol fer legal un fet tan il·legal com és la dictadura.



La darrera de les actuacions musicals va anar a càrrec del cantautor del País Valencià Raimon. Va ser ben curiós i emotiu, alhora, veure el Raimon cantant a l'estil d'aquells concerts de l'anomenada cançó-protesta. Ell sol, amb la guitarra i un peu recolzat sobre una cadira de fusta. Feia posar la pell de gallina. Va oferir un repertori de cançons de caire reivindicatiu i solidari on no va faltar Jo vinc d’un silenci, una cançó que va arribar al seu punt àlgid en aquella estrofa que diu allò de qui perd els orígens perd la identitat.



L'acte va acabar amb tots els intervinents, artistes i homenatjats, a dalt de l'escenari cantant conjuntament amb el públic el nostre himne nacional, Els Segadors, un visca Catalunya lliure! i crits a favor de la independència.

En definitiva, un acte festiu, emotiu i reivindicatiu, alhora. Al cap i a la fi, aquest era el motiu pel qual s'organitzava.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

S'hi ha d'anar!



Aquesta tarda seré al Palau Sant Jordi. Hi arribaré en un dels més de 80 autocars que s'han organitzat arreu dels Països Catalans, en concret en el que organitza Òmnium Cultural Baix Camp a Reus.

Cal dir prou i exigir que ens tornin allò que ens pertany per llei.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

JO NO EM DIC JORGE !! (però m'hi feien dir...)


Als catalans que tenim més de 40 anys ens resulta encara més frapant i indignant sentir com hi ha gent espanyola que, en ple segle XXI, s'entesten a traduir el nom a la seva llengua fins i tot de les persones que el tenen degudament reconegut als papers oficials, cosa que no passava en altres temps.

És evident que per a la família, amics i coneguts, des del moment que vaig néixer em dic Jordi. Però no va ser, com veieu a la imatge, fins a principis dels 80 que aquest nom va poder constar oficialment a la meva documentació. És el que tenia haver nascut en plena època franquista en què, sense donar-te cap altra opció t'obligaven a fer la inscripció del nom en espanyol.

Per això, els qui vam viure aquells temps, encara ens fa més ràbia escoltar segons quins arguments dels que exposaven al Carod l'altre dia a TVE i que fan pensar que encara hi ha molta gent que viu enclavada més de 40 anys enrera en el temps.

Per cert.. si algú encara no ha vist el programa el podeu veure aquí:

divendres, 19 d’octubre del 2007

Alcaldada



M'he entretingut a buscar el significat de la paraula alcaldada i he trobat el següent: Acció imprudent d'un alcalde que abusa de la seva autoritat.

Penso que aquest mot és perfectament aplicable a l'última del Péres (nom popular amb què els reusencs ens referim a l'il·lustre senyor alcalde Lluís Miquel Pérez).

Com si a Reus no hi haguessin coses importants per resoldre, al Péres no se li acut altra cosa que dedicar-se a prohibir a un altre regidor, escollit lliurement per prop de 2.000 ciutadans i ciutadanes, que oficiï els casaments vestit d'Elvis que, d'altra banda, és la indumentària de treball habitual del regidor independent Ariel Santamaria.

A veure qui collons és l'alcalde per obligar la gent a vestir-se d'una manera o d'una altra per anar a treballar..

A més a més, segur que les persones que escullen l'Ariel perquè els casi volen que vagi vestit com el rei del rock.

Visca el juantxisme i que cada dia s'estengui més i més per Reus i pel món!!

dijous, 18 d’octubre del 2007

Preguntes tontes

Doncs això... aquí teniu un parell de videos amb els quals us podeu entretenir llegint i intentant respondre unes quantes preguntes ben tontes.





I jo n'afegiré una altra de pregunta tonta...

Per què quan naveguem per la xarxa tenim tendència a buscar coses frikis com aquesta?

I el Montilla què hi diu ??

Acció Cultural del País Valencià s'adreça a la societat civil per impedir el tancament de TV3 al País Valencià. En aquest sentit, l'entitat vol que les associacions, entitats, col·legis professionals, partits polítics, institucions i particulars prenguin consciència de l'agressió a la llibertat d'expressió i a la pluralitat informativa que suposaria el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià.

La campanya, que s'ha presentat a València, compta amb el suport de Jordi Pujol i de Pasqual Margall, ex-presidents de la Generalitat de Catalunya, que han signat un comunicat de suport. El pintor Antoni Tàpies ha cedit una de les seves obres en favor d'aquesta campanya.

La campanya es presentarà avui a la tarda a Barcelona. ACPV ja ha avançat que, a més del suport de Pujol i de Maragall, també té el de professionals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió com Xavier Torres, Joel Joan, Miquel Calzada, Toni Solé, Antoni Bassas i Xavier Grasset, que participaran a l'acte que es farà a les 17.00 al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Dos ex-presidents de la Generalitat catalana manifesten el seu suport contra aquest tancament. Però, curiosament, l'actual president de la Generalitat de Catalunya, Josep Montilla, no s'acaba de pronunciar ni en un sentit ni en l'altre. És ben curiós...

Com deia aquell... reflexionem-hi !!

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Prou violència familiar!



Als diaris locals de les comarques meridionals d'avui podem llegir aquesta notícia:





El jutjat penal número 3 de Tarragona ha condemnat el pare de la Clàudia a set anys de presó com a culpable de dos delictes de lesions a la seva filla menor, que tenia en el moment dels últims fets set mesos d'edat.

El jutge considera provat que Richard R.B. va retorçar la cama de la seva filla el mes d'abril, provocant-li una fractura de fèmur. Igualment es dóna per provat que la Clàudia va caure dels braços del seu pare colpejant-se el cap i fent-se una fractura parietal.

Seguidament a la caiguda, Richard R.B. hauria sacsejat la nena provocant-li diverses hemorràgies a la retina. El pare de la menor haurà d'indemnitzar-la amb 12.000 euros per aquests dos delictes. Aquesta xifra és la que havia sol·licitat l'acusació particular, que havia demanat una pena de deu anys de presó tenint en compte els dos delictes a què ha estat condemnat Richard R.B i un més de «violència habitual», causa de la que, finalment, el jutge ha absolt l'acusat.



Només 7 anys? Personalment trobo que és poc. Exercir la violència contra qualsevol persona és molt greu, però si, a sobre, aquesta persona és una criatura indefensa, penso que és imperdonable!

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Per Catalunya!


Per Catalunya!

Aquestes foren les darreres paraules pronunciades pel president Lluís Companys en el moment de ser afusellat el 15 d'octubre de 1940.

Avui fa 67 anys, Lluís Companys i Jover moria assassinat per l'exèrcit feixista d'ocupació espanyol.

dissabte, 13 d’octubre del 2007

De ministres i papers

El ministre de cultura espanyol, César Antonio Molina, va tenir els sants pebrots de fer unes declaracions en les quals afirmava que si ha calgut esperar "més de 70 anys" per al retorn dels 'papers de Salamanca' "esperar uns mesos no és tant". Curiosament aquestes declaracions les va fer ahir 12 d'octubre.

Com diuen ells en el seu llenguatge habitual... manda güevos !!

Així doncs, cal que seguim reivindicant i reclamant el retorn d'allò que ens pertany. Recordeu que el proper diumenge 21 la Comissió de la Dignitat organitza aquest acte:



I també podem fer el que proposa el Mikimoto al final d'aquest video :)

divendres, 12 d’octubre del 2007

dijous, 11 d’octubre del 2007

Va ser un genocidi



La paraula genocidi va ser creada per Raphael Lemkin, jueu de Polònia, el 1944, de les arrels genos (terme grec que significa família, tribu o raça) i -cidi (del llatí -cidere, forma combinatòria de caedere, matar). Lemkin volia referir-se amb aquest terme a les matances per motius racials, nacionals o religiosos. Va lluitar per aconseguir que les normes internacionals definissin i prohibissin el genocidi.

Segons el que es disposa per la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, s'entén per genocidi qualsevol dels següents actes amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós:

-Matança de membres d'un grup
-Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup
-Submissió intencional del grup a condicions d'existència que hagin d'implicar la seva destrucció física, total o parcial
-Mesures destinades a impedir els naixements en el sí del grup
-Trasllat per força de nens del grup a altre grup.

A part del genocidi es castiguen altres delictes connexos, que són l'associació per a cometre genocidi, la instigació directa i pública, la temptativa i la complicitat.

El dia de demà, que alguns tenen tantes ganes de celebrar de manera ben sonada, es commemora, entre altres coses, un dels genocidis més grans de la història de la humanitat.

L'eliminació sistemàtica dels pobles indígenes d'Amèrica durant els cinc segles de la colonització europea és un cas significatiu del que s'entén per genocidi.

Ja ho deien en una de les seves cançons el grup D'Estranquis de Mataró:
...Va ser un gran genocidi
que mai no es pot oblidar...

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Frankfurt o les genialitats del Quim Monzó


Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.


Així començava l'escriptor Quim Monzó, aquest dimarts 9 d'octubre a la tarda, el seu discurs (o conte) en l'acte inaugural de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Un discurs que podeu llegir i descarregar aquí.

Val la pena llegir-lo. Amb la seva habitual i particular barreja d'escepticisme i d'ironia ha dit unes quantes veritats.


Llegint aquest discurs m'han vingut al cap les genials intervencions del Quim al programa Persones Humanes del Mikimoto. Me n'he anat cap al youtube i he fet unes quantes troballes d'aquest programa...







dimarts, 9 d’octubre del 2007

Hasta siempre comandante!



Ernesto 'Che' Guevara ha esdevingut un gran símbol revolucionari del segle XX i un dels mites més importants de la història contemporània recent. Encara avui la figura del Che és un referent per a molts dels qui somniem un món amb més justícia social, diferent de l'actual.

El somni d'una revolució continental el va portar el 1966 a Bolívia, on després d'onze mesos de combat es va rendir a l'Exèrcit el 8 d'octubre de 1967. Va ser assassinat un dia després a l'aldea de La Higuera, al sudest del país. Les seves restes van ser sepultades en secret al poble bolivià de Vallegrande i extretes per experts cubans i argentins el 1997, any en què foren tornades a Cuba, on reposen al Mausoleu de Santa Clara.

Avui s'acompleixen 40 anys de la seva mort.

Us transcric una molt bona traducció de la cançó Hasta siempre comandante que he trobat al web Exèrcit del Fènix

Et vam aprendre a estimar
des de la històrica altura
on el sol de ta bravura
li posà cercol a la mort.

Aquí es queda la clara
la entranyable transparència
de la teva estimada presència
comandant Che Guevara.

La teva mà gloriosa i forta
Sobre la història dispara
quan tot Santa Clara
es desperta per veure't.

Aquí es queda la clara
la entranyable transparència
de la teva estimada presència
comandant Che Guevara.

Véns cremant la brisa
amb sols de primavera
per plantar la bandera
amb la llum del teu somriure.

Aquí es queda la clara
la entranyable transparència
de la teva estimada presència
comandant Che Guevara.

El teu amor revolucionari
et condueix a nova empresa
on esperen la fermesa
del teu braç llibertari.

Aquí es queda la clara,
la entranyable transparència
de la teva estimada presència
comandant Che Guevara.

Seguirem endavant
com a tu et seguim
i amb en Fidel et diem
fins sempre Comandant!

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Blogs de Reus: un bloc per visitar sovint

Tal com ja s'han fet ressó altres blocs de la geografia ganxeta (per a qui no ho sàpiga, el mot ganxet/ganxeta s'utilitza per anomenar popularment la persona que és de Reus) fa pocs dies que ha nascut un nou bloc que caldrà visitar ben sovint, per no dir a diari, si volem estar al corrent del que es cou per la blocosfera reusenca.

Es tracta d'un Bloc de Blocs de Reus. Sí.. sí.. tal com ho llegiu. Ara ja no cal recórrer a buscadors ni perdre temps per descobrir quins blocs reusencs hi ha escampats per la xarxa. Un blocaire solidari ha decidit recopilar-ho en un sol bloc i només entrar-hi ja ens trobarem amb tots els ganxets i ganxetes que, cada dia més, ens fem presents també a la xarxa per dir que Tots som de Reus!

Visiteu Blogs de Reus

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Naltros també som antimonàrquics

Això és el que es podia llegir a la pancarta que encapçalava la concentració que ha tingut lloc aquesta tarda, a les 8, a la plaça del Mercadal de Reus en suport a les persones represaliades per haver participat en actes de protesta contra la monarquia.



S'ha llegit un manifest



S'ha cremat un ninot amb una corona



I s'han cremat algunes fotos del rei de Polònia. O sigui aquest...



Tal com fa ell mateix de tant en tant...

dijous, 4 d’octubre del 2007

Birmània lliure! - Free Burma!



BIRMÀNIA LLIURE!
Blocaires de tot el món preparen una acció de suport a la revolució pacífica a Birmània. Volem donar un senyal a favor de la llibertat i mostrar la nostra simpatia amb aquesta gent que està lluitant contra el seu règim dictatorial. Avui 4 d'octubre, els nostres blocs només inclouen un article: un banner amb les paraules: "Free Burma!" o "Birmània lliure!"

FREE BURMA!
International bloggers are preparing an action to support the peaceful revolution in Burma. We want to set a sign for freedom and show our sympathy for these people who are fighting their cruel regime without weapons. These Bloggers are planning to close down their blogs on October 4 and just post one Banner then, underlined with the words "Free Burma!". Or post one blog entry, accordingly.



Visiteu el web d'aquesta campanya

dimecres, 3 d’octubre del 2007

MENCIÓ HONORÍFICA A PUNT 6 RÀDIO (FOTO DE GRUP)

Tal com ja vau poder llegir al seu moment al post del 21 de setembre passat, l'Ajuntament de Reus atorgava el dia 20 de setembre la menció honorífica a Punt 6 Ràdio.

El guardó el va recollir l'actual director de l'emissora Josep Cartanyà, però a la sortida del Saló de Plens de l'Ajuntament, gràcies a una bona amiga fotologaire i blocaire i el seu company, ens van fer una foto de grup a uns quants dels que formem part de l'emissora.



D'esquerra a dreta: Josep Cartanyà, Ferran Adell, Francesc Imbernon, Jordi Escoda i jo mateix, Jordi Pinyol.