Reflexions post #9N2014

Quan pràcticament han passat 24 hores des de la finalització de la feina feta, com un dels més de 40.000 voluntaris, que vam formar part del dispositiu necessari per fer possible la jornada de participació del 9N, vull fer unes reflexions o pensaments en veu alta a títol estrictament personal.

La nit anterior al 9N, apart de ser una d'aquelles nits que et vas despertant de tant en tant, inquiet, vaig somiar unes imatges en les quals es veien urnes i mans que hi abocaven paperetes. Està clar que era una premonició del que seria el transcurs del dia. Hi va haver moments de nervis i neguit en iniciar la jornada, motivats per les ganes de fer-ho bé i que tots sortís perfecte, una mica aclaparats per allò d'haver de posar la maquinària en marxa. Molta il·lusió, moltes ganes i cap por.

A partir de les 9, quan es van obrir les portes perquè pogués entrar la gent, ja s'intuïa que seria tot un èxit. L'afluència de persones amb ganes de votar era fluïda i continuada. Amb normalitat absoluta, sovint amb un somriure als llavis, tothom s'anava atansant per dipositar el seu vot.

Va ser molt emotiu veure gent gran i gent molt gran, amb dificultats de mobilitat en molts casos, apropant-se a l'urna amb il·lusió. La mateixa il·lusió que es reflectia en els xiquets i xiquetes de 16 anys que votaven per primera vegada. I tantes altres anècdotes del dia plenes d'emotivitat. Persones que votaven acompanyades de nens i nenes de totes les edats i que deien "això ho fem per ells, però també per nosaltres". Gent que havia vingut expressament d'altres llocs, en alguns casos llunyans, com un votant que arribava a 1 minut de les 8 i que venia de Donostia. Tot plegat amb absoluta tranquil·litat i normalitat.

I fotos, moltes fotos. Gairebé tothom va voler conservar no només el record en el pensament sinó també el record gràfic d'aquest dia històric.

Va ser una jornada molt gran. Un cop més ho vam fer possible entre tots i totes.

La matinada del 10 de novembre els voluntaris i voluntàries hem rebut un missatge d'agraïment. 

Sempre fa goig, però penso que, en aquest cas, cal fer extensiu l'agraïment a totes i cadascuna de les persones que van votar i van decidir fer un pas més, molt important, en el camí cap a la llibertat. 

Més enllà de les emocions i vivències especials, el que vam fer ahir va ser una revolució. Una revolució pacífica, la revolució de les urnes. Una mostra de sobirania i, alhora, de rebel·lia contra les prohibicions. Ara cal seguir endavant. Això ja no té aturador. Ens hem demostrat la nostra força i hem de ser conscients que, junts, ho aconseguirem!

Perquè, tal com deia Vicent Andrés Estellés, "no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu".

Visca Catalunya lliure!

A l'entorn dels mitjans de comunicació de masses

Els mitjans de comunicació, en tant que integrants d'una estructura social objectiva, formen part del procés de socialització dels individus als quals dirigeixen el seu missatge. Serien un dels elements que intervenen en la socialització secundària, és a dir aquella que iniciem en la fase posterior a la socialització primària, que té lloc a la infantesa, i que es va fent present a través de diversos agents socials al llarg de la nostra existència. En aquesta fase en que la persona adquireix les informacions necessàries per assolir els diversos rols individuals, els mitjans de comunicació juguen un paper força important. Amb tot, però, les informacions rebudes mantenen una realitat subjectiva i, en aquest sentit, cada persona haurà de ser capaç de triar o interpretar els ínputs rebuts de la manera més correcta. L'individu ha de saber trobar la manera d'objectivar les realitats subjectives que l'envolten. Els mitjans de comunicació presenten una realitat pretesament objectiva però que, al mateix temps, està marcada per la ideologia del propi mitjà i pels factors polítics que l'influeixen en una o altra mesura. Des del mitjà es preten influir en els individus receptors i marcar la manera de pensar i fins i tot d'actuar de les persones. És aquí on cadascun dels receptors del missatge ha de fer l'esforç d'objectivitzar allò que li arriba de manera subjectiva.

Així doncs, dintre del propi procés de socialització, els receptors de la informació han de prendre mesures de cara a evitar la seva manipulació ideològica. La pretesa neutralitat i pluralitat informativa dels grans mitjans sovint amaga situacions determinades o informacions transcendentals o bé les vesteixen de manera diferent en funció de la seva militància política. Les reaccions del públic davant una informació determinada acostuma a ser diferent en funció del tipus de persona, de la localització geogràfica, del nivell cultural i d'altres factors determinants. Ho podem veure sovint en debats, fòrums o entrevistes al carrer. Davant d'una mateixa pregunta les opinions o reaccions de les diferents persones que opinen acostumen a ser força variades. Sempre hi haurà opinions coincidents, però també n'hi ha moltes altres de no coincidents i fins i tot crítiques amb la informació rebuda. És important aprendre a analitzar les informacions rebudes i extreure les nostres pròpies conclusions, cosa que cada cop és més fàcil gràcies a la facilitat d'accedir a les diferents versions que ens poden oferir diversos mitjans de comunicació d'una mateixa notícia o informació. Aquest aprenentatge de saber convertir en objectiu allò que és subjectiu es produeix sobretot en la fase adulta de la persona ja que durant la infantesa encara no s'han adquirit els coneixements necessaris per fer aquest procés. 

10 Estratègies de Manipulació Mediàtica (Noam Chomsky)

1 L'estratègia de la distracció. L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la Cibernètica. "Mantenir l'atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals" (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les').

2 Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat 'problema-reacció-solució'. Es crea un problema, una 'situació' prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3 L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable n'hi ha prou d’aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És així com les condicions socioeconòmiqes radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents. Tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats tots alhora.

4 L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com 'dolorosa i necessària', obtenint l'acceptació pública per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que 'tot anirà millor demà' i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i a acceptar-ho amb resignació quan arribi el moment.

5 Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment dirigida als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura o deficient mental. Com més s'intenta enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat" (extret de la publicació 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les').

6 Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curtcircuit en l'anàlisi racional i en el sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

7 Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors" (extret de la publicació 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les').

8 Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure que el públic cregui que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.

9 Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu es menysvalora i s'autoculpa, cosa que genera un estat depressiu essent un dels efectes la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10 Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent escletxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el 'sistema' ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Wikileaks... el terrible?

Si el que es vol fer, segons tota aquella gent que s'omple la boca amb aquest concepte, és fomentar la societat de la informació, és bo que es pugui tenir el màxim accés possible a tot el que passa al món, oi? I encara més de tot allò que couen els que s'entesten en moure i controlar els fils del món.

No només és bo que existeixi Wikileaks sinó que seria necessari que existissin moltes més fonts d'informació com aquesta.

Al cap i a la fi tenir informació i coneixement de les coses tampoc és tan terrible. Però, ja se sap, aquell d'allà a l'altre costat del toll (l'oncle Sam, diuen uns, el Gran Germà, segons altres) considera com a terrible tot allò que s'escapa del seu propi control. No crec que sigui del Wikileaks de qui ens haguem de protegir...

Sobre l'afecció i la desafecció política

Ahir dimarts es van reprendre les VIII Jornades de Comunicació de Reus que organitza l'emissora Punt 6 Ràdio i de les quals parlava en un post anterior. El tema tractat en aquesta ocasió va ser el de la influència dels mitjans de comunicació en la desafecció política.

Des de fa uns dos anys estic cursant algunes assignatures de la llicenciatura de Comunicació Audiovisual a través del que s'anomena com a @ateneu universitari de la UOC, un sistema que ofereix la possibilitat de cursar assignatures de qualsevol dels àmbits d'estudi de la Universitat Oberta de Catalunya. Per ser exactes, vaig fent una assignatura per semestre ja que m'ho plantejo com un complement o ampliació de coneixements i el temps lliure tampoc dóna per a més. Precisament aquest semestre estic cursant l'assignatura Teories de la Comunicació i una de les darreres PAC's (proves d'avaluació continuada) versava a l'entorn del tema de la desafecció política. Coincidint amb el tema dedicat a estudiar la perspectiva funcionalista de
les teories de la comunicació, la prova consistia a redactar un article d'opinió sobre les funcions i disfuncions de la propaganda política en època de campanya electoral.

Tot seguit us transcric quines van ser les meves conclusions sobre aquesta qüestió.

La propaganda política és un dels exemples més clars de l'intent d'influenciar les masses a través dels mitjans de comunicació per part de les diferents opcions polítiques. Un fet que es reflecteix no només durant els dies del que s'anomena campanya oficial sinó també en el que s'anomena precampanya, un període que cada cop té tendència a començar més aviat. Aquesta podria semblar una visió conductista però no ho és ja que aquests intents d'influenciar, o millor dit de convèncer el futur votant, no impliquen necessàriament una manipulació. Els individus receptors dels missatges segueixen essent lliures de triar l'opció que considerin més adient a l'hora d'emetre o no emetre el seu vot. En l'àmbit de les campanyes electorals és quan més es posa en pràctica la percepció selectiva per part dels destinataris dels missatges emesos pels polítics. En línies generals existeixen unes determinades predisposicions a l'hora d'interpretar el missatge per part dels individus, d'acord amb els valors adquirits prèviament. L'assistent a un míting d'una determinada formació política acostuma a ser un votant potencial d'aquesta formació, de manera que el mitjà que emet els diferents missatges dels candidats difícilment podrà fer canviar la manera de pensar de les persones.

Els mitjans, en època de campanya electoral, tenen la funció d'actuar com a instrument polític o al servei del polític. D'aquesta manera, una de les funcions dels mitjans en època electoral és la de crear i difondre la imatge dels diferents candidats. Una altra cosa és que aquesta funció s'acompleixi des d'una posició neutral o no. En aquest aspecte dependrà molt de la línia del mitjà en qüestió. Així, per exemple, en una campanya per a les eleccions catalanes, és força diferent el tractament d'una informació sobre la campanya si aquesta informació l'emet un mitjà de comunicació català o bé si l'emet un mitjà de comunicació estatal.

Hi ha també una funció de transmissió que es reflecteix principalment en els diferents resultats de les enquestes que es van donant al llarg de la campanya. De tota manera els resultats de les diferents enquestes convé agafar-los amb tota la prudència que representa el fet que provenen de diferents fonts i, per tant, no són fiables al cent per cent. Són només un element més que els votants podran tenir en compte a l'hora de valorar tota la informació rebuda.

Una altra d'aquestes funcions la podem trobar en els debats, en els quals participen si no tots sí una bona part dels candidats, cosa que permet als individus receptors dels missatges tenir més informació sense necessitat d'haver-la de seleccionar.

Actualment els mitjans de comunicació sorgits arran de l'aparició de les noves tecnologies afegeixen noves funcionalitats informatives i, a la vegada, permeten la interacció entre emissor i receptor. Així, les xarxes socials o bé els blocs permeten un contacte més directe dels candidats amb els possibles votants.

Pel que fa a les disfuncions, en el transcurs de la campanya electoral, i també de la precampanya, poden aparèixer elements afuncionals en base a determinades pràctiques socials que els votants han pogut veure que han adoptat determinades formacions polítiques durant mandats anteriors i que no s'adiuen amb allò que en un principi havien promès fer. D'aquesta manera els votants arriben a la conclusió, sovint encertada, que els polítics incompleixen sistemàticament les seves promeses electorals.

D'altra banda, la diferència de tractament entre les candidatures de nova aparició o menys votades i les candidatures amb representació en comicis anteriors creen una disfunció pel que fa a manca d'informació d'aquestes noves candidatures. Relacionat amb això mateix trobaríem una altra disfunció a l'hora d'haver d'acomplir els minutatges establerts en la imposició del que es coneix com a blocs electorals, que atorga més temps als partits amb més representació. Un fet sobre el qual molts mitjans han manifestat la seva disconformitat des de fa temps ja que no permet que el periodista pugui escollir lliurement què és important i què no ho és en una campanya electoral.

També es pot donar una disfunció narcotitzant en el sentit que les persones que reben els diferents missatges de la campanya electoral es poden arribar a cansar de sentir determinats arguments o, en molts casos, de no sentir cap altre argument que no sigui la desqualificació del contrari.

En base a tots aquests arguments i situacions, en última instància són les persones les que prenen la iniciativa de seleccionar i d'utilitzar els mitjans de comunicació per satisfer les seves necessitats, interessos o motivacions i escollir quina és la seva decisió a l'hora de votar.

Reflexions

Apa doncs, ja ens hem lliurat de la precampanya i de la campanya. Ara només ens queda suportar la postcampanya, que s'allargarà durant els propers quatre anys. Calla! No és ben bé així, perquè ara tot just comença també una nova precampanya que donarà pas d'aquí a uns sis mesos a una nova campanya que culminarà amb les eleccions municipals.

Digueu-me ilús, si voleu, però vull pensar que la majoria de gent encara és capaç de reaccionar i decidir per sí mateixa davant determinades situacions. Ho podem veure sovint en debats, fòrums o entrevistes al carrer. Davant d'una mateixa pregunta les opinions o reaccions de les diferents persones que opinen acostumen a ser força variades. Sempre hi haurà opinions coincidents, però també n'hi ha moltes altres de no coincidents i fins i tot crítiques amb la informació rebuda.

És important aprendre a analitzar les informacions rebudes i extreure les nostres pròpies conclusions, cosa que cada cop és més fàcil gràcies a la facilitat d'accedir a les diferents versions que ens poden oferir diversos mitjans de comunicació d'una mateixa notícia o informació.

Un exemple clar d'aquesta capacitat de l'audiència o del receptor de la informació de destriar d'acord amb els seus propis criteris el veiem diàriament tant a nivell de televisió, com de ràdio i encara més en premsa digital, atesa la interactivitat i la immediatesa que permet aquest nou mitjà de comunicació. La participació activa de públic en programes de televisió de tipus divulgatiu permet comprovar que s'aporten punts de vista diferents. El mateix passa en la ràdio. I pel que fa a la premsa digital només cal fer un tomb per les diverses publicacions que permeten deixar comentaris a l'entorn de les diferents notícies per veure com els lectors mostren el seu acord o el seu desacord amb les informacions publicades. Una altra cosa més discutible seria si les opinions es fan amb bon criteri o no. Sovint algunes declaracions vehements que fan algunes persones ens ocasionen més sentiments de rebuig que no d'acceptació.

Transposant doncs aquesta capacitat de les persones a les urnes, seria bo que fessim un experiment amb aquells que han de decidir per nosaltres durant els propers quatre anys i vist el que han fet, o més ben dit, no han fet els que hi ha hagut fins ara, decidíssim fer un canvi total. Cap ni un dels que ja han tingut prou temps per intentar-ho i fer entrar tot de gent nova (allò que oficialment s'anomena 'forces no parlamentàries'). D'opcions n'hi ha per triar i remenar. Això seria un bon toc d'atenció o allò que també s'anomena vot de càstig. Però com que imaginar un canvi tan radical és força utòpic seré més realista i demanaré només que siguem capaços d'introduir entre els nostres governants sàvia nova.

Al cap i a la fi, els sondejos tampoc no ho acaben d'encertar del tot. Mireu, un exemple. A les passades eleccions municipals a Reus, cap sondeig pronosticava la presència de la CORI entre els representants municipals. En canvi, una part de reusencs i reusenques vam decidir que aquesta formació hi havia de ser, encara que només fós amb un regidor. Estaria bé doncs que, de la mateixa manera, una part del poble català decidís que vol tenir representació de formacions com la CORI, el Partit Pirata o d'altres per l'estil. Seria un bon toc d'atenció de cara a aquells polítics que s'autoanomen seriosos i que com més va més demostren que no en són de seriosos.

Sigui com sigui el que no podem permetre de cap de les maneres és que se'ns pixin a sobre!

I ara un volcà...

Terratrèmols... Tsunamis... Deforestació... Canvi climàtic...

I ara, un volcà que feia anys que estava inactiu entra en erupció i ocasiona un caos en la navegació aèria.

Si més no, d'això és de l'únic que se'n parla. De les pèrdues per la cancel·lació de vols. Però, algú sap quines altres conseqüències pot portar aquest núvol de restes volcàniques?

Mira... precisament ara estic escoltant l'home del temps de TV3 i diu que una de les conseqüències del núvol de cendra, a banda dels perjudicis en l'espai aeri, serà que els propers dies veurem les llunes més vermelles. Caldrà estar atents a l'espectacle.

Per cert, si hem de fer cas de les previsions de la NASA, es veu que en pot venir una de més grossa. Llegiu aquí.

Voleu dir que tot plegat no és més que un nou avís del planeta per tal que li parem una mica més d'atenció?

Potser que els grans mandataris, aquells que se les donen de moure els fils del món, comencessin a prendre mesures una mica més enllà de les simples cimeres en les quals hi ha moltes paraules i pocs fets.

Grip nova: les coses que no expliquen a la tele

Mireu el video i treieu les vostres pròpies conclusions...



Jo em quedo amb els darrers comentaris que es poden escoltar en aquest vídeo: actuem de manera activa però sense perdre la cordura, no entrem en un estat de paranoia ofuscador i sufocador, cuidem-nos nosaltres i cuidem els qui ens envolten, tinguem en compte les mesures de prevenció però tinguem en compte també que la fòrmula haurà de canviar en algun moment perquè estan jugant amb nosaltres i estan negociant amb la nostra salut i amb la salut dels nostres.

Aquest bloc ja té més de 2 anys

Fa uns dies passejant per Ca la Zel vaig llegir que el seu blog ja havia fet dos anys i em vaig dir... doncs el meu deu anar per allí, per allí.

Efectivament, remenant les entranyes d'aquest bloc o, el que és el mateix, l'arxiu, es pot comprovar que el primer post el vaig escriure el 14 de juliol. O sigui que fa un mes que es van complir els 2 anys d'antiguitat blocaire. Si més no, aquí al Blogger ja que si llegiu aquell primer post veureu que hi va haver un precedent de 6 mesos a bloc.cat que va resultar força infructuós, bàsicament pel mal funcionament d'aquell altre alberg de blocaires.

Doncs bé, queda dit i aquí seguirem explicant o comentant cosetes com fins ara. Encara que ara a l'estiu la cosa ha afluixat una mica. Ja se sap, a l'estiu i sobretot a l'agost tot va a mig gas. I sembla que les neurones estan preparades per relaxar-se i endropir-se quan arriba aquesta època de l'any. Però ja veieu que segueixo postejant encara que sigui en 'serveis mínims'.

Gràcies a tothom per trobar temps allà on gairebé no n'hi ha, dintre d'aquest immens univers blocaire, i anar passant per aquí de tant en tant.

Jo no faig vacances (encara...)

Cada any, quan arriben aquestes dates, ens venen la moto de que tothom se'n va de vacances a l'agost. Com si el temps d'oci també es pogués imposar per decret llei.

Doncs jo seguiré discrepant sobre aquesta teoria ja que des de fa molts anys m'he acostumat a una distribució ben diferent del temps de vacances. Dues setmanes seguides el setembre (aixó gairebé és sagrat) i diversos 'complements' repartits al llarg de l'any en forma de ponts o caps de setmana una mica més llargs de l'habitual, o sigui d'aquells que comencen en dijous i acaben en dilluns, per exemple.

No trobeu pesat això de fer tot un mes sencer i després haver d'esperar ni més ni menys que onze mesos per tornar a fer vacances? A d'altres països europeus ja ho fan això de distribuir el temps de vacances al llarg de tot l'any. Potser començaria a ser hora de prendre'n exemple.

Bé, fetes aquestes reflexions, si feu vacances que us provin força, si ja les heu fetes a esperar que tornin a arribar i si, com jo, encara les heu de fer, tranquil·litat i bons aliments. Ja arribarà la nostra. És allò de quan uns van els altres tornen.

Au! I ara uns minuts musicals per acabar d'arrodonir aquestes reflexions prevacacionals.

Sex Pistols - Holidays in the sun


Scorpions - Holiday


Toni Subirana - Fem un viatge


Fórmula V - Vacaciones de verano


I aquesta no necessita presentació...

Vells rockers

Aquests dies han aparegut a les notícies una sèrie de noms ja històrics dintre del món del rock que fan bona aquella frase que diu que 'els vells rockers mai moren' (bé... sempre hi ha alguna excepció, malhauradament).

Només posaré un parell d'exemples.

Miguel Rios ha iniciat una gira de comiat després de 50 anys als escenaris. Que, quan et poses a pensar-hi, dius allò de... com passa el temps!



Recordo que els anys 80 va venir a Reus, el Miguel Rios. O potser era cap a finals dels 70, ara no ho sabria dir del cert. Va ser força espectacular. Un concert a petar de gent al camp de futbol del Reus Deportiu. Un camp de futbol que encara era a les instal·lacions que el club té al carrer Gaudí, o sigui molt abans que es construís l'actual estadi del Polígon Agro-Reus. Allí també s'hi acostumava a fer el castell de focs que posava fi a la festa major de Sant Pere. Però tornem al que anàvem.

Un altre dels noms que han ressorgit aquests dies ha estat els Metallica. Banda canyera on les hi hagi (amb permís de tota la resta de bandes d'aquest estil). Aquests no els he vist mai en directe però si que els he escoltat força en aquell format de discos que anomenàvem vinils.





I podríem seguir afegint noms: U2, AC/DC, els Rollings, els Barricada... I tants altres!

Així que, llarga vida al rock & roll i als qui el fan possible!

Qüestió d'aniversaris

Avui fa 78 anys que es va proclamar la Segona república espanyola. Aquell mateix dia el president Macià proclamava també la Primera república catalana que, tot sigui dit, va resultar molt efímera.



He fet un tomb per alguns blocs i, com no podia ser de cap altra manera, en la blocosfera en general i en la catosfera en particular se'n parla d'aquest aniversari.

Però hi ha una cosa que m'ha sobtat. Molts mitjans de comunicació, entre ells TV3, han posat més èmfasi en parlar del vintè aniversari de l'aparició de la consola Game Boy que no en fer referència a l'aniversari molt més històric i (penso) important de la proclamació de la república.

Ben mirat tampoc és tan estrany. Ja les fan aquestes coses alguns mitjans...

Una altra manera de veure La Passió

No hi ha dubte que el missatge que desprén aquesta versió de La Passió, amb tot allò de la cruscifixió i tal, és força més positiu: busqueu sempre el costat brillant de la vida!

ALWAYS LOOK ON THE BRIGHT SIDE OF LIFE.

Some things in life are bad
They can really make you mad
Other things just make you swear and curse.
When you're chewing on life's gristle
Don't grumble, give a whistle
And this'll help things turn out for the best...

And...always look on the bright side of life...
Always look on the light side of life...

If life seems jolly rotten
There's something you've forgotten
And that's to laugh and smile and dance and sing.
When you're feeling in the dumps
Don't be silly chumps
Just purse your lips and whistle - that's the thing.

And...always look on the bright side of life...
Always look on the light side of life...

For life is quite absurd
And death's the final word
You must always face the curtain with a bow.
Forget about your sin - give the audience a grin
Enjoy it - it's your last chance anyhow.

So always look on the bright side of death
Just before you draw your terminal breath

Life's a piece of shit
When you look at it
Life's a laugh and death's a joke, it's true.
You'll see it's all a show
Keep 'em laughing as you go
Just remember that the last laugh is on you.

And always look on the bright side of life...
Always look on the right side of life...
(Come on guys, cheer up!)
Always look on the bright side of life...
Always look on the bright side of life...
(Worse things happen at sea, you know.)
Always look on the bright side of life...
(I mean - what have you got to lose?)
(You know, you come from nothing - you're going back to nothing.
What have you lost? Nothing!)
Always look on the right side of life...

De la pel·lícula Life Of Brian dels Monty Python

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Reprodueixo literalment el contingut d'un missatge que he rebut per correu electrònic amb el mateix títol que veieu aquí a dalt. Penso que és un tema que mereixeria, com a mínim, una reflexió general.


Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!

Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita 'post moderna' que fa turisme rural per 'respirar aire fresc' i 'viure la natura'. Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes 'molesten', els galls 'criden' massa i els tractors 'destorben' a la carretera, i segons algun Ajuntament no s'acompleix alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada 'de fora vingueren que de casa ens tregueren'?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i de la ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

Passa-ho.

Els intocables de Reus

No sé si passa el mateix a altres poblacions. M'imagino que sí. El cas és que a Reus tenim una sèrie de personatges, més o menys públics, que pel fet de tenir algun càrrec ja es creuen intocables i amb dret a denunciar o demanar rectificacions, aclariments i respostes a tot allò que se surt del que ells consideren la seva veritat absoluta.

Així per exemple, com a cas més recent, tenim el del regidor escollit per una part del poble, Ariel Santamaria, representant de la CORI, que ha estat amenaçat de ser denunciat per haver posat de manifest el que uns veïns pensen sobre presumptes favoritismes en les expropiacions.

És clar que, com a ciutadans, tots pensem que els qui ens governen o ostenten determinats càrrecs gaudeixen de privilegis especials. I no només quan es tracta d'expropiar o de no expropiar determinada persona. Us penseu que el senyor alcalde o qualsevol altre amb un càrrec més o menys important paga la multa per aparcar malament o per no posar el ticket al parquímetre pel simple fet que l'agent que ha intervingut en la denúncia no sabia que aquell cotxe pertanyia a qui pertanyia? Digueu-me incrèdul però jo no m'ho crec que la pagui. I segur que, com jo, molta més gent pensa el mateix. Són coses d'aquelles que comentes amb amics, parents, coneguts o familiars. Comentaris i opinions que van de boca en boca, ja sigui a casa havent dinat o en un bar fent la penúltima copa de la nit.

Doncs per situacions com aquestes, o millor dit per les reaccions que tenen, és pel que considero que aquesta gent es consideren intocables. I no només són els qui ostenten càrrecs importants. D'altres que tenen càrrecs més d'anar per casa (o potser hauria de dir càrrecs d'àmbit més local) també es creuen que no se'ls pot criticar o simplement fotre alguna conya marinera sobre el seu entorn o les seves actuacions i de seguida s'enfilen per les parets i demanen explicacions sense solta ni volta.

Aquests especimens, a més a més, solen tenir la susceptibilitat molt alta i gairebé sense esmentar-los de manera directa es senten al·ludits i surten com bolets en temps de tardor en el moment més inesperat. Només és qüestió de seure, esperar i observar. O simplement fer un tomb pels indrets apropiats de la ciutat.

En fi, fetes aquestes reflexions i com que el principal és no perdre el sentit de l'humor, mirem-nos aquesta curiosa versió d'Els intocables d'Elliot Ness.



I si mireu bé les imatges hi haurà algun moment que, malgrat que els personatges de la pel·lícula ens queden una mica lluny, potser trobareu algunes semblances amb individus més propers. Tot és qüestió de fer volar la imaginació!