7 DE FEBRER DEL 2016: mobilització en defensa de l'Ebre a Amposta

Trobareu tota la informació sobre la mobilització al bloc de la Plataforma en Defensa de l'Ebre.

Els especuladors financers, els autèntics culpables

L'Associació per a la Taxació de les Transaccions i per a l'Ajuda als Ciutadans (ATTAC) és un moviment internacional que promou el control democràtic dels mercats financers i de les institucions que gestionen aquests mercats.

Aquesta associació ha emès un comunicat per mitjà del qual denuncia les actuacions dels especuladors financers.

El contingut d'aquest comunicat és el següent:

Davant la pujada de la prima de risc espanyola i les actuacions del Banc Central Europeu les organitzacions signants

DENUNCIEM:

1. Que l'augment en la prima de risc que encareix el finançament del deute públic espanyol i d'altres països europeus és exclusivament el resultat d'operacions especulatives i que no respon a la situació objectiva de l'economia espanyola.

2. Que una gran part d'aquestes operacions especulatives es porten a terme amb diners prestats a un interès molt baix per part del Banc Central Europeu a la banca privada per tal que financïi les empreses i els consumidors. Tot això gràcies a la falta de control i de regulació dels mercats i amb el consentiment de les autoritats nacionals i europees.

3. Que aquestes operacions proporcionen una gran rendibilitat a aquests bancs i als fons que duen a terme les operacions però representen un cost molt elevat per a l'economia del país. Cost que recau sobre les classes treballadores i de manera molt particular sobre les dones, ja que la reducció de la despesa social i la pèrdua d'impuls de les polítiques d'igualtat les afecta de manera especial.

4. Que aquesta especulació de les financeres és la causant de la crisi i la que fa que, en lloc de poder-ne sortir, les economies europees es trobin cada vegada més aprop del desastre.

5. Que és un imperatiu ètic acabar amb aquestes operacions especulatives que destrossen riquesa i condemnen els pobles a patir danys innecessaris.

6. Que per acabar amb el problema del deute que originalment ha provocat la crisi generada per la banca internacional no n'hi ha prou amb que el Banc Central Europeu comprim deute de tant en tant, com fa actualment, sinó que cal prendre mesures més importants i imprescindibles com ara:

a) Establir taxes dissuassòries sobre aquestes transaccions financeres.

b) Auditar el deute dels diferents estats per tal de rebutjar el pagament de la que es consideri odiosa o il·legítima, reformar el mercat europeu de deute per evitar la presència d'especuladors i posar en marxa un mecanisme permanent de financiament dels estats en les mateixes condicions que es van finançar els bancs que van provocar la crisi.

c) I, si cal, imposar controls de capital per impedir que els especulatius posin en perill el projecte europeu, l'estabilitat econòmica i el benestar social.

Reclamem que es posin en marxa aquest tipus de mesures de manera immediata i cridem la ciutadania a manifestar-se en contra de la passivitat i de la complicitat dels governs davant els especuladors financers i a obrir un debat ciutadà, plural i democràtic sobre les noves mesures que ha d'adoptar Europa per alliberar-se de la tirania dels mercats i del terrorisme financer.

TAULES CIUTADANES DE CONVERGÈNCIA I ACCIÓ – ATTAC ESPANYA – FORUM FEMINISTA – CEPS – DRY

Si voleu llegir-ne el contingut original cliqueu aquí.

I si encara no ho veieu clar feu una ullada a aquests videos.

Una llengua deixa d'existir quan deixa d'utilitzar-se!

Transcric literalment el contingut d'un missatge que he rebut avui mateix per correu electrònic i que descriu una situació que malhauradament es repeteix massa sovint en la nostra societat.



El català a Custo Barcelona

El passat 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, acompanyada de dues amigues, la senyora Montserrat Margarit va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues samarretes.

Custo Barcelona, com sabem, és una empresa especialitzada en samarretes estampades molt atractives i singulars que han expandit el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. Fins aquí, res a dir. L'enginy té èxit i ells, sense saber res del món de la moda -així ho diuen-, l'han aconseguit. El problema és que consideren que aquest èxit no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, bo i exigint-los que ho facin en castellà.

Quan la senyora Margarit, després de mirar diverses samarretes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les emboliquessin es va produir una situació insòlita a qualsevol país del món:

-Com que aquestes samarretes són per regalar per Nadal, si no anessin bé m'acceptaran que les canviï?
- Si habla así no la entiendo -va respondre l'encarregat.
- I no hi ha cap dependenta que m'entengui?
- Aquí no hay nadie que hable así.

Tot sentint-se impotent i humiliada davant de tothom, la senyora Margarit va contestar:

- Doncs no vull les samarretes, ja us les podeu quedar!
I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:
- Això no quedarà així!

Efectivament, la senyora Margarit s'ha posat en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i ha denunciat Custo Barcelona pel tracte vexatori que va rebre i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: 'Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya'.

Doncs bé, tots els catalans que es trobin en situacions similars haurien de fer com la senyora Margarit. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es fa palesa la més absoluta indefensió dels catalanoparlants en aquesta mena de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet de ser catalanes.

Amb les agressions als catalanoparlants passa exactament el mateix que amb la violència de gènere. Les denúncies per agressió són només una petitíssima part dels milers que es produeixen al llarg de l'any. És a dir, que les xifres oficials emmascaren una realitat que ens diu que les agressions físiques o psicològiques a dones o les vexacions a catalanoparlants són un fet quotidià a Catalunya que no es denuncia a causa de la baixa autoestima de les víctimes.

Hi ha, tanmateix, un altre factor que encara agreuja més la humiliació pública del catalanoparlant -equivalent a una discriminació de caràcter racial-, i és la solitud amb que es veu obligat a afrontar les humiliacions que pateix. Cap client de la botiga, que era plena de gent, no va obrir la boca per defensar la senyora Margarit. Tothom callat, talment com si un esclau negre hagués gosat rebel·lar-se contra el bwana de torn i els altres esclaus el reprovessin amb la mirada.

UNA LLENGUA DEIXA D'EXISTIR QUAN DEIXA D'UTILITZAR-SE!

Maneres de fer de la SGAE

Recordeu la Llei Corcuera? Aquella que, deien, permetia que les forces de seguretat t'entressin a casa amb una patada a la porta i total impunitat..

Doncs sembla ser que els senyors de la SGAE utilitzen mètodes molt semblants.

Si més no és la conclusió que se'n pot treure d'aquest post publicat al blog del GrupoET amb el títol ¿Puede la SGAE entrar en mi casa?

Us el transcric tot seguit. Per llegir l'entrada original cliqueu aquí.

Mi nombre es Juan José Coronel Carrasco, soy estudiante de Informática, tengo 26 años y actualmente resido en Bonares (Huelva) junto a mis padres y mi hermano. Soy el administrador de las webs elitemula y etmusica, páginas de enlaces a archivos que circulan en redes p2p. Como se sabe, ahora la SGAE las persigue por lo civil porque no es delito.

Por la presente quiero hacer públicos unos hechos que considero atentan contra los derechos humanos de intimidad, privacidad e inviolabilidad del domicilio. Contra todos sus responsables se está trabajando en la redacción de las acciones legales.

Ayer día 26 de Mayo de 2009, estando sólo en casa sobre las 12 y media de la mañana, llamaron a mi puerta cinco personas que dijeron venir “del Juzgado”. Aseguraron tener una orden para entrar en mi domicilio, revisar el contenido de los ordenadores que hubiera en la vivienda y requisar los discos duros de los mismos. No se identificaron más allá de que eran del Juzgado y no me enseñaron una orden de registro y entrada. Entraron en mi casa y me instaron a que les indicara dónde están los ordenadores de la casa. Les mostré mi portatil personal pero insistieron en verlos todos, incluido el de mi hermano. Entraron en todas las habitaciones e incluso abrieron algunas cajas de cartón de mi dormitorio, que no tenían ningún contenido especial más allá de enseres personales de algunos de los miembros de mi familia.

A resultas de las indicaciones que les di tras su solicitud, se localizó un portátil personal, mi ordenador de sobremesa y el de mi hermano. Un señor que se identificó como “perito informático” revisó el contenido de mis ordenadores personales. Luego intentó entrar al ordenador de mi hermano. Al estar éste protegido con contraseña, intentó saltársela. Como no tuvo éxito en su intento, me pidió la clave de acceso a lo que respondí que la desconocía. Llamé por teléfono a mi hermano que, pese a no comprender exactamente qué ocurría, me dio su contraseña personal al notar el estado de nervios, exaltación y miedo con el que se la estaba pidiendo. Finalmente el perito informático entró al ordenador de mi hermano y lo inspeccionó de forma especialmente exhaustiva.

Una vez inspeccionada la vivienda y revisado el contenido de todos los discos duros que encontraron en la misma, manifestaron que se los llevaban todos (el de mi ordenador de sobremesa, el de mi portátil, el del ordenador personal de mi hermano, un disco duro externo que tenía sobre una repisa y otro multimedia que tenía conectado a mi aparato de televisión). Se trataba en todos los casos de discos duros de uso doméstico sin más contenido que el habitual en cualquier ordenador de cualquier particular.

En ese momento, dos horas después de que hubieran entrado, telefoneo al abogado David Bravo que me pide que le lea el auto del juez que acuerda ese registro domiciliario y que, mientras tanto, exija a las personas “del Juzgado” que están en mi casa que dejen todo el material en la vivienda hasta que se aclaren las circunstancias del caso y se me informe debidamente. En ese instante pido la orden a los allí presentes y se la leo al abogado telefónicamente. El contenido de esa orden, de un Juzgado de lo Mercantil, literalmente es el siguiente:

“Igualmente se accede a la práctica de prueba anticipada requiriendo al demandado para que a presencia de la Comisión Judicial presente para su depósito temporal los discos duros de los ordenadores en los que se encuentran almacenados y desde los que se administran los sitios web elitemula y etmusica y en los que consten los datos sobre número de descargas de obras musicales efectuadas desde el mes de Septiembre de 2007 y desde el mes de Diciembre de 2007 respectivamente”.


David Bravo me explica telefónicamente que el auto que le he leído no autoriza ni la entrada, ni el registro domiciliario ni la revisión de los discos duros existentes en la vivienda. De hecho se trata de una medida de aseguramiento de prueba común a las demandas civiles contra páginas de elinks. Según me explica, el cumplimiento de este auto -dictado habitualmente por jueces arrastrados por la ignorancia tecnológica de los letrados de SGAE- se hace llevando los discos al Juzgado, como cuando piden documentación contable. Me cuenta que, de hecho, en los casos de agujero.com e indiceweb.com esa prueba, al reconocer su inutilidad los propios abogados de SGAE, se sustituyó por la descarga completa de la web a presencia del juez, de las partes y del secretario sin traslado de disco duro y, desde luego, sin entrada e inspección de domicilio de ninguna clase. Tras estas explicaciones previas de las que en ningún momento fui informado por los presentes pese a que la SGAE ya tenía conocimiento del modo de práctica de esta prueba así como de su inutilidad a efectos prácticos, me pide el abogado que exija su identificación a las cinco personas que ocupan mi domicilio. Estas personas me dicen ser: la procuradora de SGAE, el perito informático de SGAE, que fue, a la postre, el que estuvo mirando mis ordenadores y el que eligió cuáles debía llevarse, un juez de Moguer que venía por exhorto, la secretaria judicial y un quinto señor que no se identificó.

El letrado David Bravo, atendiendo al hecho de que no me han enseñado orden judicial alguna que autorice la entrada y registro en mi domicilio, me pide que eche a todos los presentes de mi vivienda exigiéndoles dejar mis pertenencias en la misma. En ese instante la procuradora de SGAE pide hablar con David Bravo, manifestándole ésta que pueden llevarse todos los discos duros e intentando convencerle en tal sentido asegurando que tiene “otros papeles” donde así se dice. Tras una larga discusión cuyo tono fue elevándose considerablemente, el letrado David Bravo instó a la procuradora de SGAE a que abandonara mi domicilio de forma inmediata.

El letrado me dio una serie de instrucciones y se ofreció a comparecer como testigo de estos hechos a cuantos tribunales le requirieran al efecto.

Finalmente, todos los presentes abandonaron la vivienda dejando los discos duros que portaban consigo a excepción del correspondiente a mi portátil personal que entregué voluntariamente al Juez para ahorrarme un paseo al Juzgado. Se levantó acta de lo sucedido, por lo que tengo prueba documental de que estas personas estuvieron en mi domicilio y de que revisaron mis ordenadores y el contenido de seis discos duros, incluidos aquellos que estaban compuestos, total o parcialmente, por información, documentos, fotografías y correos electrónicos de los miembros de mi familia.

El abajo firmante, entendiendo que se han vulnerado frontalmente sus más elementales derechos constitucionales, emprenderá cuantas acciones legales sean necesarias para el total esclarecimiento de los hechos aquí narrados en orden a la depuración de las responsabilidades que pudieran corresponder.

Aclaración: No les dejé entrar porque sí y ya está, ellos me enseñaron un “AUTO” en el que yo alcancé a leer “JUZGADO… tal y cual” no me paré a leerlo detenidamente simplemente porque no lo iba a entender, muchos tecnicismos. Yo como estaba recien levantado por haberme acostado muy tarde y apenas había dormido, en un principio les dije que se esperara que me tenía que cambiar y no me dijeron que tenían que pasar, yo simplemente dije… bueno si no me queda más remedio, acepté para que entraran al salón, mientras yo lo único que hacía era llamar una y otra vez a David, pero estaba ocupado y mientras tanto ellos me decían a lo que habían venido. Me “leyeron” el auto como que tenían que hacer un registro de mis discos. ¿Y yo que voy a hacer? pues no resistirme y esperar a poder contactar con David que me aclarase el tema que es lo que finalmente pude hacer. ¿Qué soy un pardillo? Pues, muy posiblemente, pero era la situación, ahora no haría lo mismo por supuesto. Se aprovecharon de mi desconocimiento del tema, es más, la secretaria al final dijo: “No te deberiamos haber dejado llamar al abogado” Sin comentarios.

Si més no, resulta intrigant !!!

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Reprodueixo literalment el contingut d'un missatge que he rebut per correu electrònic amb el mateix títol que veieu aquí a dalt. Penso que és un tema que mereixeria, com a mínim, una reflexió general.


Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!

Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita 'post moderna' que fa turisme rural per 'respirar aire fresc' i 'viure la natura'. Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes 'molesten', els galls 'criden' massa i els tractors 'destorben' a la carretera, i segons algun Ajuntament no s'acompleix alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada 'de fora vingueren que de casa ens tregueren'?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i de la ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

Passa-ho.

Sobre la pobresa

Durant tota aquesta setmana, del 13 al 19 d'octubre, s'ha convocat a nivell mundial la Setmana contra la Pobresa, amb el lema Rebel·la't contra la Pobresa: Més fets, menys paraules.

Aquesta mobilització internacional, promoguda per la Crida Mundial contra la Pobresa (GCAP), es durà a terme en més de 100 països al voltant del 17 d'octubre, dia Mundial de Lluita contra la Pobresa.

Es bo que ens preocupem perquè durant una setmana les persones pobres i necessitades puguin menjar. Però em sembla que aquestes persones, com tota la resta de mortals, el que volen (o voldrien) és poder menjar cadascun dels dies de l'any.



El mes de setembre de l'any 2000, 189 caps d'estat i de govern del món es reuniren a Nova York en l'anomenada Cimera del Mil·lenni, convocada per les Nacions Unides.

La Declaració final aprovada incloïa, entre altres coses, el compromís de treballar en la consecució d'uns objectius i metes per a reduir la pobresa al món a la meitat de l'any 2015. Són els anomenats Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Uns objectius de mínims, com a punt de partida per a eradicar la pobresa extrema, promoure la dignitat humana i la igualtat, i aconseguir la pau, la democràcia i la sostenibilitat ambiental.

Aquests acords tenen una data d'acompliment: l'any 2015. Vuit anys després de la signatura d'aquesta Declaració els objectius són encara molt lluny d'aconseguir-se.

Avui en dia prop de 1.000 mil·lions de persones viuen amb menys d'1 dòlar al dia i la distribució de la riquesa al món continua sent desigual. Tant que, per exemple, un etíop mitjà és 35 vegades més pobre que un europeu mitjà. La Declaració defineix vuit objectius que s'han d'aconseguir el 2015 i 18 accions o metes. Els objectius són:

1. Eradicar la pobresa extrema i la fam.
2. Aconseguir l'ensenyament primari universal.
3. Promoure la igualtat entre els gèneres i l'autonomia de la dona.
4. Reduir la mortaldat infantil.
5. Millorar la salut materna.
6. Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties.
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient.
8. Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

L'altra cara dels Jocs Olímpics de Beijing

D'aquí a ben poc començaran les olimpíades a Beijing, capital de la República Popular Xina.

La majoria de cadenes de televisió i mitjans en general ens ompliran de dades, xifres i resultats. Ens parlaran de les medalles que ha guanyat un determinat país, de les que no ha guanyat o de les que voldria guanyar. I poca cosa més.

Però darrera de tot això, malgrat que els darrers dies el govern xinès ha volgut fer veure que les coses estan canviant, el cert és que hi ha tota una altra cara. Una realitat que no es pot amagar de cap de les maneres.



El desembre passat Hu Jia, activista de drets humans, va ser detingut i roman incomunicat sense accés a assistència lletrada. La seva dona Zeng Jinyan està sota estreta vigilància policial en el districte de Tongzhou de Pequín. Ambdós corren greu perill de ser torturats o maltractats.

La detenció de Hu Jia forma part d'una campanya més àmplia de repressió a activistes que les autoritats xineses han estat portant a terme davant la celebració dels Jocs Olímpics. Aquesta campanya està dirigida específicament a qui tracta de donar a conèixer públicament els abusos que es cometen en l'actualitat i informar-ne als mitjans de comunicació i les organitzacions de drets humans en l'estranger.

Els activistes que informen més àmpliament de violacions de drets humans, qüestionen les directrius considerades delicades des del punt de vista polític o tracten d'atreure a altres persones a la seva causa suporten cada vegada més abusos.

A mesura que s'acosten els Jocs Olímpics, s'observa una creixent utilització de diversos tipus d'arrest domiciliari, que impedeix que els activistes participin en activitats de defensa dels drets humans. Altres activistes han estat condemnats per càrrecs falsos en judicis injusts.

Desenes de periodistes i escriptors es troben presos per informar de qüestions considerades delicades des del punt de vista polític. Entre aquestes persones figura Shi Tao, que compleix una condemna de 10 anys per haver enviat un missatge de correu electrònic sobre Tiannanmen. L'empresa Yahoo va proporcionar a les autoritats xineses les dades d'usuari del compte de Shi Tao que van servir per a condemnar-lo.



Persisteix la censura sobre Internet, que segueix duent al tancament de llocs web, així com a endurir més el seu control mitjançant l'adopció de restrictius reglaments durant els últims mesos.



La pena de mort se segueix aplicant a uns 68 delictes tipificats en el Codi Penal xinès.

Les autoritats utilitzen els Jocs Olímpics com a pretext per ampliar l'ús de dues formes de detenció sense judici: la reeducació pel treball i la rehabilitació forçosa per drogues.

Ara mateix a Pequín, amb l'objectiu de netejar la ciutat de cara als jocs olímpics, un captaire, un toxicòman, un taxista sense llicència o un repartidor il·legal de publicitat s'arrisca a ser detingut per la policia i romandre així, sense càrrecs ni judici, de sis mesos a quatre anys.

Campanya d'Amnistia Internacional sobre els drets humans a la Xina: cliqueu aquí.

A més a més de tot això, s'han establert unes normes que, en alguns casos, es podrien situar en la barrera entre l'absurditat i l'excentricitat. Podeu llegir aquestes normes especials aquí.

I una darrera curiositat (potser hauria de dir advertència). Petonejar-se en públic diuen que és escandalós, està mal vist i pot ser motiu de denúncia pública (sigui quina sigui la procedència de la fogosa parella o grup de petoners). Llegiu la notícia aquí.

Telecinco: una, grande y libre?

Sembla que, per als senyors de Telecinco, la frase aquella de temps que més val no recordar encara segueix vigent. Si més no, linguísticament parlant.

La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada als seus ciutadans'.

Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit, en els seus informatius, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'.

Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar Telecinco. Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem! Telecinco mai més!


Per a qui no ho sàpiga, Telecinco és líder d'audiència a Catalunya. Ells, a canvi d'aixó, s'adhereixen a un manifest que pretèn que el català (entre altres llengües) sigui relegat i menyspreat. Si els catalans ens uníssim podríem aconseguir fer-nos respectar. En el seu dia ho vam aconseguir amb la marca 'Pascual'. Ara és hora d'impedir que aquests feixistes que no entenen el que significa el respecte a una llengua igual de vàlida que la seva (amb la diferència que ells ens la imposen a nosaltres) i que no contemplen una diversitat cultural, ens segueixin prenent el pèl. Ja està bé que en lloc d'estar-nos agraïts vagin en contra nostra. ¿Es creuen que poden tractar-nos així i que davant d'un atac contra la nostra llengua ens quedarem igual?

DEMOSTREM-LOS QUE NO I FEM-LOS RECTIFICAR!!

DESPRÉS DE PATIR DIA RERA DIA LES BARBARITATS DE LA COPE, ETC. A SOBRE AIXÒ? JA N'HI HA PROU!

PASSEU-HO!!

Les nenes, i nens, dels que no parla el Rajoy

No calen paraules... Les imatges ho diuen tot!