Quan pràcticament han passat 24 hores des de la finalització de la feina feta, com un dels més de 40.000 voluntaris, que vam formar part del dispositiu necessari per fer possible la jornada de participació del 9N, vull fer unes reflexions o pensaments en veu alta a títol estrictament personal.
La nit anterior al 9N, apart de ser una d'aquelles nits que et vas despertant de tant en tant, inquiet, vaig somiar unes imatges en les quals es veien urnes i mans que hi abocaven paperetes. Està clar que era una premonició del que seria el transcurs del dia. Hi va haver moments de nervis i neguit en iniciar la jornada, motivats per les ganes de fer-ho bé i que tots sortís perfecte, una mica aclaparats per allò d'haver de posar la maquinària en marxa. Molta il·lusió, moltes ganes i cap por.
A partir de les 9, quan es van obrir les portes perquè pogués entrar la gent, ja s'intuïa que seria tot un èxit. L'afluència de persones amb ganes de votar era fluïda i continuada. Amb normalitat absoluta, sovint amb un somriure als llavis, tothom s'anava atansant per dipositar el seu vot.
Va ser molt emotiu veure gent gran i gent molt gran, amb dificultats de mobilitat en molts casos, apropant-se a l'urna amb il·lusió. La mateixa il·lusió que es reflectia en els xiquets i xiquetes de 16 anys que votaven per primera vegada. I tantes altres anècdotes del dia plenes d'emotivitat. Persones que votaven acompanyades de nens i nenes de totes les edats i que deien "això ho fem per ells, però també per nosaltres". Gent que havia vingut expressament d'altres llocs, en alguns casos llunyans, com un votant que arribava a 1 minut de les 8 i que venia de Donostia. Tot plegat amb absoluta tranquil·litat i normalitat.
I fotos, moltes fotos. Gairebé tothom va voler conservar no només el record en el pensament sinó també el record gràfic d'aquest dia històric.
Va ser una jornada molt gran. Un cop més ho vam fer possible entre tots i totes.
La matinada del 10 de novembre els voluntaris i voluntàries hem rebut un missatge d'agraïment.
Sempre fa goig, però penso que, en aquest cas, cal fer extensiu l'agraïment a totes i cadascuna de les persones que van votar i van decidir fer un pas més, molt important, en el camí cap a la llibertat.
Més enllà de les emocions i vivències especials, el que vam fer ahir va ser una revolució. Una revolució pacífica, la revolució de les urnes. Una mostra de sobirania i, alhora, de rebel·lia contra les prohibicions. Ara cal seguir endavant. Això ja no té aturador. Ens hem demostrat la nostra força i hem de ser conscients que, junts, ho aconseguirem!
Perquè, tal com deia Vicent Andrés Estellés, "no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu".
Visca Catalunya lliure!
