Amb aquestes paraules, de la cançó 'Paraules per poder' començava el concert de Fito Luri d'aquest diumenge 18 de gener al Teatre Bartrina de Reus.
Un teatre ple de gom a gom ja que tres dies abans del concert ja s'havia posat el cartell de complet. I, de sobte, tots i totes vam esdevenir habitants de les cançons que el Fito, acompanyat de grans músics, molt ben escollits per a l'ocasió, ens va anar regalant.
El concert havia de servir per enregistrar el nou disc en directe 'Reus, La Mussara, Cassiopea' però, com el mateix Fito va vaticinar tot just començar, va ser molt més que això. M'atreviria a dir que tota la gent que omplíem el teatre sabíem d'antuvi que seria una veritable festa que ens portaria durant uns instants al món de Cassiopea, del qual el Fito n'és l'amfitrió.
Fito Luri porta força anys formant part important del món musical de Reus. Així, des dels seus inicis, l'hem pogut veure en grups com Cafè París, Om o l'orquestra La Padrina que va esdevenir un referent no només musical sinó de la cultura reusenca. Ara, però, des de fa un temps, amb el seu projecte musical en solitari, ens ha anat conduint cap a una nova manera de fer cançons, unes cançons que et transporten, com deia abans, a Cassiopea. I ahir, si fins ara encara no ho havíem fet, de ben segur que hi vam entrar de ple. A l'hora d'escriure aquest apunt he estat dubtant entre el títol que finalment he posat o un altre que digués 'Ahir vam estar a Cassiopea', que també descriuria prou bé les sensacions viscudes.
Al grup que acompanya habitualment el cantautor reusenc, integrat per Gerard Juanpere (guitarres), David Melgar (teclats), Xavier Francin (baix) i Jordi Salvadó (bateria i percussions) s'hi afegia la veu de Gina Llauradó, una cantant a qui molts havíem perdut la pista des d'aquells temps, tampoc tan llunyans, de La Padrina. La Gina, amb les seves veus, afegia un caliu especial a les cançons, una sonoritat força particular. A més a més, un altre dels companys de fatigues musicals del Fito, com és el Sergi Calbache s'hi afegia amb el seu trombó. Completava aquesta munió de bons músics el polifacètic Gerard Marsal, al saxo i flauta.
I la cosa no s'acabava aquí, ja que el Fito va voler arrodonir-ho amb tres col·laboracions més: Meritxell Gené, Joan Reig i Cesk Freixas.
Després d'aquelles 'Paraules per poder', que encetaven el concert, va arribar la cançó 'Sant Pere a Cassiopea' i, tot i que era el mes de gener i al carrer hi feia força rasca, per uns moments ens vam traslladar al mes de juny enmig de la festa major.
Ben aviat vam poder gaudir de la primera de les col·laboracions. Segur que érem molts els qui pensàvem o intentàvem endevinar quines serien les cançons escollides, tot i que tant la Meritxell, com el Joan, com el Cesk són músics avesats a versionar el que faci falta. Fito Luri, anunciava la primera de les col·laboracions i Meritxell Gené sortia a l'escenari i ens oferia la seva versió amb accent de Terres de Ponent de la cançó 'El lladre, l'estel, i ella'.
El concert anava avançant i Fito Luri ens portava pel seu univers musical on no van faltar moments molt emotius, a l'hora d'entonar les cançons dedicades a la seva companya i a la seva filla, cançons d'aquelles que et fan sentir un nus a la gola, nus que màgicament desapareix quan el Fito hàbilment canvia cap a cançons més desenfadades. I arribava el torn de la segona col·laboració i sortia a l'escenari Joan Reig amb una versió molt rockera de 'La rambla del cor' que el públic arrodonia picant de mans.
La màgia de les cançons seguia envaint el teatre i el públic s'anava animant, si més no qui no ho estava des del principi. En un concert com aquest, hi ha temps per tot, i per això no va faltar tampoc un crit d'ànim en forma de cançó per a la gent que estava tancada en aquells moments reivindicant l'obertura durant les 24 hores del dia del servei d'Hemodinàmica de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona. I per donar més caire de protesta a la cançó sortia a l'escenari el tercer dels col·laboradors, Cesk Freixas, interpretant la cançó 'Senyores i senyors'.
Cada cop més el públic s'afegia, ara picant de mans, ara fent veus. Va arribar el moment que el públic fes l'oreneta amb allò del 'Xiu Xiu' i el final de 'La taula dels "marcianus"' on el mateix Fito, fent de director d'orquestra, va dir que ja n'hi havia prou perquè, semblava, que no pensàvem acabar els cors. Està clar que, tots i totes, si no troben que desafinem massa, ens farem sentir un moment o altre en aquest disc en directe.
I, com totes les coses, sempre arriba el final. Un final, això sí, on no van faltar les presentacions de totes i cadascuna de les persones que ho havien fet possible, la gent que està al davant i també la gent que està al darrere. Una foto de família final i, com no podia ser d'altra manera, un final de festa trepidant amb una versió de la cançó 'Have you ever seen the rain'.
Tot el Bartrina es va posar dempeus i va esclatar en aplaudiments, agraïts per haver pogut viure a Cassiopea durant gairebé dues hores. I més que ens hi hauríem quedat...
Us poso una foto d'aquest moment final del públic, foto que he agafat prestada del facebook del bateria Jordi Salvadó i que ell, a la vegada, ha agafat d'algun que altre lloc de la xarxa. Amb el permís de l'autor o autora desconeguts.
I al sortir del teatre, els habitants de les cançons del Fito, com a cirereta del pastís, ens vam poder emportar una ampolleta de vermut. Vermut de Reus que, curiosament, tal com es podia llegir a l'etiqueta, també havia estat importat de Cassiopea.
