Participant al joc literari 177 del Jesús Tibau

De tant en tant participo en els diversos jocs literaris que proposa l'escriptor ebrenc Jesús Maria Tibau des del seu bloc Tens un racó dalt del món.

El 177è joc literari és dels de tipus creatiu i consisteix en escriure un text d'entre 100 i 200 paraules inspirat en la foto d'aquí al costat. Aquest cop, però, hi ha afegit un repte: en el text no podem utilitzar la lletra e. Un repte que ens obliga a posar a treballar de valent la neurona. Encara més si tenim en compte que els de Reus tenim una certa tendència a convertir moltes as en es. A Reus no diem 'papa' o 'mama' sinó que ho pronunciem 'pape' o 'mame'...

;)

Bé, la qüestió és que me n'he sortit prou bé. Aquest és el resultat.

Va arribar just quan la riuada afluixava. Un bon aiguat havia provocat un gran daltabaix a la vila. La cadira flotant al riu proclamava com havia anat la cosa. I no flotava sola la cadira. No! Tota una colla d'amics inanimats acompanyava la cadira. Tubs, plàstics, una bossa, una altra bossa... L'individu va mirar al voltant i aviat s'adonà d'una curiositat. Riu avall s'anava ampliant la colla d'amics. Quan va girar cua camí amunt disposat a visitar la vila, un murmur s'anà apropant al caminant. Tota la població saludava amb la mà convidant-lo a gaudir d'un bon àpat. Calia agrair-ho. Malgrat tot, l'aigua no havia provocat cap altra barrabassada. Calia continuar avançant oblidant la por. Al cap i a la fi hauria pogut anar molt pitjor.

Presentació en línia de 'Versos de tardor'

Aquest dimecres 23 de desembre, a les 8 del vespre, l'Editorial Petròpolis fa la presentació en línia del llibre Versos de tardor, de diversos autors.

El llibre està editat a cura de l'escriptor Jesús M. Tibau, i està format per les diferents aportacions al Concurs Literari del bloc Tens un racó dalt del món organitzat en motiu de la Tardor Literària de Tarragona.

Així doncs aquest llibre recull totes les aportacions al concurs esmentat, entre les quals tinc l'honor de dir que n'hi ha una de meva. En total més d'una cinquantena de poemes dedicats a aquesta estació que acabem de deixar enrera i que ha servit d'inspiració per a aquesta experiència.

Per a més informació i per assistir a aquesta presentació en línia cliqueu aquí.

El llibre es podrà llegir en línia, descarregar en format pdf i també es podrà comprar en format paper, amb un cost mínim corresponent a les tasques d'impressió.

Tardor

Bufa el vent
despullant els arbres

Una catifa de fulles seques
ens recorda que ha arribat

Canvien els colors
Canvien els sons
Canvia la claror

Tot d'una
ens adonem
que és temps de tardor



Una vegada més participo en un dels jocs literaris que organitza l'escriptor Jesús Maria Tibau des de la seva bitàcola. En aquest cas es tracta del 133è joc literari consistent a escriure un poema sobre la tardor, d'un mínim de 5 versos. A més a més els textos dels participants en aquest joc formaran part d'un llibre que publicarà de forma virtual i gratuïta l'editorial Petròpolis.

Així doncs, tot i que reconec que la poesia és un gènere que no és fàcil de practicar, de tant en tant tots i totes tenim algun punt d'inspiració i ens podem atrevir, com he fet jo ara, a posar quatre pensaments sobre una determinada cosa en format de poema. Espero que els poetes i les poetesses professionals no siguin excessivament crítics ;)

Recordeu que encara teniu un parell de dies de temps per participar en qualsevol dels jocs literaris del Tibau d'aquest mes de novembre. I si no estigueu atents al mes de desembre que segur que ja ens en té uns quants de preparats.

Participació en el 130è joc literari del Jesús Tibau

Una vegada més (i ja en van 130) l'escriptor Jesús M. Tibau ens convida a participar en un dels seus jocs literaris de tipus creatiu. En aquest 130è joc literari hem d'escriure un relat curt, d'extensió entre 100 i 200 paraules, inspirat en aquesta foto:

Així que ja ho sabeu, poseu en marxa la neurona de la imaginació i animeu-vos a participar.

Aquesta és la meva participació en el 130è joc literari:

En quedar-se sola, la senyora Maria es va comprar aquell lloro tan vistós que havia vist a la botiga d'animals.

-Et diràs Pepet! -va dir a l'arribar a casa. I li va ensenyar com pronunciar el seu nom fins que el lloro no parava de dir Pepeet... Pepeeettt... Pepeeeeeettttt...

Va aprendre altres paraules. També sabia xiular tothom que passava pel carrer. Des del balcó, els feia girar el coll mirant cap amunt buscant qui xiulava.

Fins que, cansat de la monotonia, va sortir a fer un vol. Anava d'un balcó a l'altre observant i aprenent paraules noves que anava practicant aquí i allà.

Un dia, passejant per la barana d'un balcó, va sentir una cançoneta que parlava d'un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico. Aquell lloro de la cançó no quedava gaire ben parat. També va recordar haver vist la seva foto penjada pels carrers i va pensar que la senyora Maria el devia trobar a faltar.

Així que, reflexionant sobre el que li convenia més, va aixecar el vol cap al balcó de la seva enyorada mestressa. Al cap i a la fi tampoc s'hi estava tan malament.

Participació al joc literari 104

Des del bloc Tens un racó dalt del món, de l'escriptor Jesús M. Tibau, ens segueixen arribant propostes de jocs literaris. El número 104 és novament un joc creatiu. Cal escriure un relat breu (entre 100 i 200 paraules) inspirat en el dibuix que podeu veure aquí al costat. Aquesta imatge, a més a més, reprodueix el que serà el premi dels jocs literaris d'aquest mes d'abril: un dibuix cedit per l'artista roquetenc Ignasi Blanch.

Aquí teniu la meva aportació al 104è joc literari.


A VISTA D'OCELL

Asseguda en aquella branca de l'arbre s'anava endinsant en la lectura del llibre. Li agradava imaginar que era un dels personatges i que vivia les mateixes situacions que es descrivien en les pàgines que anava passant àvidament.

De sobte va sentir que començava a volar. Es deixava emportar pel vent i podia veure cadascun dels llocs màgics que havia estat imaginant mentre llegia. Podia veure totes aquelles persones que formaven part de cada lloc en el seu anar i venir atrafegat. Des de la seva posició privilegiada copsava amb claredat tots els problemes i totes les preocupacions de la gent. Al mateix temps, però, alguna cosa dintre seu li deia que tot allò que moments abans l'havia angoixada tenia solució, malgrat que a tota aquella gent els costava veure-ho.

Va ser aleshores quan se'n va adonar que a vista d'ocell les coses es veuen d'una altra manera.

Solució del 100è joc literari

Un cop finalitzat el termini per participar en el 100è joc literari del Jesús Tibau, aquí podeu veure la solució de quin era el llibre que vaig triar en la col·laboració que vaig fer en aquest concurs.

Efectivament, segur que amb les pistes que us donava moltes de les persones participants devíeu endevinar que el llibre no era altre que Natura d'anguila, de l'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer.

I ja podeu tornar a passar pel racó del Tibau que, incansable, ens està preparant els jocs d'aquest mes d'abril amb un premi d'allò més interessant.

Concurs literari breu (quina gràcia!)

Quan alguns encara estem aprofitant fins a l'últim dia per anar treient l'entrellat dels gairebé 70 fragments del 100è joc literari, el Jesús Tibau ja ens ha obsequiat amb el 101è joc literari i, no content amb això, hi afegeix un bonus track amb el títol 'El concurs literari més breu de la història'. Participar-hi és fàcil i divertit. S'ha d'escriure una sola paraula relacionada amb l'imatge que apareix al post que anuncia aquest concurs. Hi ha premi per a tothom: el plaer de participar. Animeu-vos! De moment ja som gairebé un centenar les persones que hi hem participat. I, a més a més, s'està aconseguint el repte marcat pel Jesús: que no hi hagi cap paraula repetida.


Tornant al 100è joc literari, a més de recordar-vos que encara hi podeu participar fins el 31 de març, vull comentar que m'ha fet molta il·lusió haver guanyat el llibre que el Jesús sortejava entre tots els blocs que han col·laborat a escollir algun dels fragments que s'han d'endevinar. Un sorteig clar i transparent (com tots els que fa) en què s'assigna un número a cada participant i es deixa la sort en mans del resultat del sorteig de l'ONCE. És així com, sense comptar que em pogués tocar, he estat l'afortunat guanyador d'un dels llibres del Tibau, a escollir. L'elecció no podia ser altra. He triat el llibre més relacionat amb aquest univers blocaire, a través del qual he descobert també aquest escriptor: El vertígen del trapezista. Ja el tinc. Va sortir ahir de Tortosa i avui ha arribat a Reus. Es veu que el servei de Correus a les Terres de l'Ebre va una miqueta millor perquè per aquí estem acostumats a veure com hi ha enviaments que, en ocasions, els costa gairebé una setmana per fer 10 o 15 quilòmetres. Però bé, ja sabem que aquest tipus de serveis (Correus, Renfe, etc. etc.) de vegades van i de vegades no van.


Ah! I el llibre va amb dedicatòria inclosa. Us la transcric tot seguit.

Per al Jordi Pinyol, en agraïment per la teva col·laboració en el 100è joc literari, i desitjant que t'agradi compartir aquestes petites acrobàcies literàries, sempre cap endavant.
Jesús

Moltes gràcies! He estat fent un primer cop d'ull al llibre i estic convençut que no serà gens difícil llegir-lo tot passant una bona estona. Ans al contrari. Llibres així, amb relats curts i alhora divertits, són ideals per recuperar l'hàbit de llegir que sovint deixem aparcat per 'culpa' de les noves tecnologies que ens tenen ocupats un bon grapat d'hores.

Participeu al joc literari número 100 del Jesús Tibau

El blog Tens un racó dalt del món, de l'escriptor Jesús Tibau, arriba avui al 100è joc literari. Per a celebrar-ho em plau col·laborar amb el següent text:

Quan era un home jove i fort, n'Arnau s'imaginava la vida com una euga salvatge. Una euga recorrent desbocada els sementers, amb la pell quasi daurada, meitat del sol, meitat de la suor que li regalimava pel coll, que li recorria l'esquena ampla, que queia, gotellines diminutes, pel nas de l'animal fins al terra. O com una fruita vermella i polposa, una magrana oberta dins la boca. Tota la barba roja, i les mans roges també de suc de magrana. Sempre deia que havia de treure-li tot el profit, a la vida, que no podia deturar-se ni un instant, perquè hi havia massa camins per recórrer, massa coses a fer.

Es tracta del fragment inicial d'un llibre en concret que heu d'endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

El llibre, guanyador del premi Carlemany, és d'una escriptora nascuda a Ses Illes Balears que també ha fet de presentadora de programes de televisió.

Més fàcil ja no us ho puc posar. Potser he donat massa pistes i tot, però al cap i a la fi es tracta d'una celebració i com més gent participi i encerti millor. No us sembla?

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món: http://jmtibau.blogspot.com/2009/03/100e-joc-literari.html.

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. Qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.


Siusplau, no poseu la resposta en els comentaris d'aquest post. Si la sabeu li heu de comunicar directament al Jesús seguint les instruccions esmentades.

Participant al joc literari del Jesús Tibau

Passejant pel Planeta aigua he fet cap al bloc del Jesús Tibau i he vist el joc literari més recent.

El Jesús té el bon costum de convocar aquests concursos o jocs a través del seu bloc des de fa temps. En alguna ocasió havia estat temptat de participar-hi peró la mandra (o peresa, tal com diem per aquestes contrades) me n'havia fet desistir. Finalment avui, al veure la proposta, m'he decidit a participar. El cert és que només veure quina era la proposta m'ha vingut la inspiració.

El joc és ben fàcil i us animo a participar-hi. Ja veureu com us resultarà ben divertit. Es tracta d'escriure un relat curt (entre 100 i 200 paraules) inspirat en la imatge que podeu veure aquí a baix.

Aquesta és la meva aportació al joc literari número 95.


Aquell matí es va despertar més aviat. Volia mirar l’hora quan va recordar que no tenia ulls per mirar ni canells per portar rellotge.

Tenia ganes de passejar i de prendre el sol. Es disposava a fer un pas sobre la gespa quan va recordar que no tenia peus.

La dona recordava aquelles abraçades que ara no podia fer i li vingueren ganes de plorar. No tenia cara però notava com les llàgrimes rodolaven galtes avall.

Malgrat les seves mancances, ella era capaç de pensar, de sentir, de desitjar. No acabava d’entendre el per què, però era així.

Va anar passant el dia, sentia la presència d’aquelles persones que ja formaven part de la seva vida. S’havia acostumat a les flaires, a les converses, a les petjades. Fins i tot hi havia qui gosava acaronar-la tímidament. I ella sentia calfreds cada cop que això passava.

Va arribar la nit. Havia après a sentir la foscor. Un dia més maleïa aquelles persones que temps ençà decidiren que hauria de romandre per sempre més en aquell jardí, quieta i mancada d’una part del seu cos. Una decisió que aquelles persones havien pres sense ni tan sols consultar la seva opinió.