EL BLOC D'UN DE REUS
"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu"
Vicent Andrés Estellés
Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.
Aquest bloc s'afegeix a aquest homenatge de record a J.V. Foix. Us poso tot seguit un vídeo en el qual Montserrat Auqué, del col·lectiu En Veu Alta recita dos poemes de Foix: 'Sol, i de dol' i 'Si pogués acordar raó i follia'.
I en el següent enllaç podeu accedir a un recull digital de poemes recitats pel mateix Foix:
Així doncs, per tal de participar en aquest homenatge us poso aquest fragment de l'obra 'Digues que m'estimes encara que sigui mentida' on, a tall de subtítol, l'autora afegia allò de 'Sobre el plaer solitari d'escriure i el vici compartit de llegir'.
El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era al carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.
Fa uns dies que va aparèixer al facebook la convocatòria d'un homenatge blocaire en motiu del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. La proposta sorgia del bloc Antaviana.
De seguida vaig recordar que el 22 de febrer del 1985, ara fa 25 anys, en assabentar-me de la mort del poeta, vaig escriure un poema inspirant-me en una part de la seva obra. Estava segur que la llibreta on ho vaig escriure havia de ser en un racó d'armari dintre del desordre ordenat de papers que em caracteritza. La memòria fotogràfica em va portar a encertar a la primera per quina zona de l'armari s'amagava la llibreta. Una llibreta que havia començat a omplir amb els típics poemes d'adolescència que tothom ha escrit en alguna etapa de la seva vida i que havia seguit omplint fins més enllà de la vintena. A mida que han anat passant els anys aquesta afició per escriure poemes l'he mantinguda però de manera molt més espaiada en el temps. Quan vaig escriure aquest poema tenia 24 anys. Segur que si l'hagués d'escriure ara el resultat seria diferent. Ho podria haver fet això d'escriure'n un ara, però he pensat que transcriure aquell poema d'ara fa 25 anys pot ser una bona manera de participar en aquest homenatge.
En aquesta imatge podeu veure el text original del poema, escrit de pròpia mà. A sota de la imatge us transcric el poema en el qual només he canviat les errades lingüístiques més flagrants que he detectat a l'hora de rellegir-lo.
A SALVADOR ESPRIU (en la seva mort)
Ha mort el Poeta, però no pas l'Obra. L'Obra restarà fidel per sempre més, al servei d'aquest Poble. D'aquest Poble i d'altres Pobles. De tots aquells Pobles que, com ha deixat escrit, mai no han de morir per un home sol. Se n'ha anat el lluitador, resten els instruments de lluita, instruments que permeten una lluita sense vessament de sang neta, noble, intel·ligent... Vindran successors, imitadors, crítics. Cap podrà ser ell mateix, només un intent de ser-ho. Ha estat Llum! Ha estat Font d'inspiració! Ha estat mestre i director. Els seus mots formen un núvol d'on hi surt quelcom que escric, quelcom ínfim, un extracte reduït a la mínima expressió incomparable, aleshores, amb el seu gran resplendor. Per tot i amb tot se't recordarà, Poeta, per tot allò que resta. Tot plegat, Terra, Obra, Llengua, Esperit, Força, Lluita, Home, Poble, Nació, romandrà per sempre més a través dels dies a través dels mesos a través dels anys a través dels segles... Per tot això i molt més podem cridar amb tu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest Poble!
22-2-85 En un moment de reflexió davant la pèrdua d'un Català Universal VISCA CATALUNYA!! VISCA EL POBLE DELS PAÏSOS CATALANS!!
I per completar la meva modesta aportació a aquest homenatge blocaire us poso l'enllaç a un parell de vídeos de la versió musicada del poema de Salvador Espriu Indesinenter. El primer correspon a la versió ja clàssica que en va fer el cantautor de Xàtiva Raimon. El segon vídeo correspon a la versió que n'han fet els també valencians La Gossa Sorda aquest passat any 2009.
Aquest dimecres 23 de desembre, a les 8 del vespre, l'Editorial Petròpolis fa la presentació en línia del llibre Versos de tardor, de diversos autors.
El llibre està editat a cura de l'escriptor Jesús M. Tibau, i està format per les diferents aportacions al Concurs Literari del bloc Tens un racó dalt del món organitzat en motiu de la Tardor Literària de Tarragona.
Així doncs aquest llibre recull totes les aportacions al concurs esmentat, entre les quals tinc l'honor de dir que n'hi ha una de meva. En total més d'una cinquantena de poemes dedicats a aquesta estació que acabem de deixar enrera i que ha servit d'inspiració per a aquesta experiència.
Per a més informació i per assistir a aquesta presentació en línia cliqueu aquí.
El llibre es podrà llegir en línia, descarregar en format pdf i també es podrà comprar en format paper, amb un cost mínim corresponent a les tasques d'impressió.
Una vegada més (i ja en van 130) l'escriptor Jesús M. Tibau ens convida a participar en un dels seus jocs literaris de tipus creatiu. En aquest 130è joc literari hem d'escriure un relat curt, d'extensió entre 100 i 200 paraules, inspirat en aquesta foto:
Així que ja ho sabeu, poseu en marxa la neurona de la imaginació i animeu-vos a participar.
Aquesta és la meva participació en el 130è joc literari:
En quedar-se sola, la senyora Maria es va comprar aquell lloro tan vistós que havia vist a la botiga d'animals.
-Et diràs Pepet! -va dir a l'arribar a casa. I li va ensenyar com pronunciar el seu nom fins que el lloro no parava de dir Pepeet... Pepeeettt... Pepeeeeeettttt...
Va aprendre altres paraules. També sabia xiular tothom que passava pel carrer. Des del balcó, els feia girar el coll mirant cap amunt buscant qui xiulava.
Fins que, cansat de la monotonia, va sortir a fer un vol. Anava d'un balcó a l'altre observant i aprenent paraules noves que anava practicant aquí i allà.
Un dia, passejant per la barana d'un balcó, va sentir una cançoneta que parlava d'un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico. Aquell lloro de la cançó no quedava gaire ben parat. També va recordar haver vist la seva foto penjada pels carrers i va pensar que la senyora Maria el devia trobar a faltar.
Així que, reflexionant sobre el que li convenia més, va aixecar el vol cap al balcó de la seva enyorada mestressa. Al cap i a la fi tampoc s'hi estava tan malament.
Des del bloc Tens un racó dalt del món, de l'escriptor Jesús M. Tibau, ens segueixen arribant propostes de jocs literaris. El número 104 és novament un joc creatiu. Cal escriure un relat breu (entre 100 i 200 paraules) inspirat en el dibuix que podeu veure aquí al costat. Aquesta imatge, a més a més, reprodueix el que serà el premi dels jocs literaris d'aquest mes d'abril: un dibuix cedit per l'artista roquetenc Ignasi Blanch.
Aquí teniu la meva aportació al 104è joc literari.
A VISTA D'OCELL
Asseguda en aquella branca de l'arbre s'anava endinsant en la lectura del llibre. Li agradava imaginar que era un dels personatges i que vivia les mateixes situacions que es descrivien en les pàgines que anava passant àvidament.
De sobte va sentir que començava a volar. Es deixava emportar pel vent i podia veure cadascun dels llocs màgics que havia estat imaginant mentre llegia. Podia veure totes aquelles persones que formaven part de cada lloc en el seu anar i venir atrafegat. Des de la seva posició privilegiada copsava amb claredat tots els problemes i totes les preocupacions de la gent. Al mateix temps, però, alguna cosa dintre seu li deia que tot allò que moments abans l'havia angoixada tenia solució, malgrat que a tota aquella gent els costava veure-ho.
Va ser aleshores quan se'n va adonar que a vista d'ocell les coses es veuen d'una altra manera.
Un cop finalitzat el termini per participar en el 100è joc literari del Jesús Tibau, aquí podeu veure la solució de quin era el llibre que vaig triar en la col·laboració que vaig fer en aquest concurs.
Efectivament, segur que amb les pistes que us donava moltes de les persones participants devíeu endevinar que el llibre no era altre que Natura d'anguila, de l'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer.
I ja podeu tornar a passar pel racó del Tibau que, incansable, ens està preparant els jocs d'aquest mes d'abril amb un premi d'allò més interessant.
El Jesús té el bon costum de convocar aquests concursos o jocs a través del seu bloc des de fa temps. En alguna ocasió havia estat temptat de participar-hi peró la mandra (o peresa, tal com diem per aquestes contrades) me n'havia fet desistir. Finalment avui, al veure la proposta, m'he decidit a participar. El cert és que només veure quina era la proposta m'ha vingut la inspiració.
El joc és ben fàcil i us animo a participar-hi. Ja veureu com us resultarà ben divertit. Es tracta d'escriure un relat curt (entre 100 i 200 paraules) inspirat en la imatge que podeu veure aquí a baix.
Aquell matí es va despertar més aviat. Volia mirar l’hora quan va recordar que no tenia ulls per mirar ni canells per portar rellotge.
Tenia ganes de passejar i de prendre el sol. Es disposava a fer un pas sobre la gespa quan va recordar que no tenia peus.
La dona recordava aquelles abraçades que ara no podia fer i li vingueren ganes de plorar. No tenia cara però notava com les llàgrimes rodolaven galtes avall.
Malgrat les seves mancances, ella era capaç de pensar, de sentir, de desitjar. No acabava d’entendre el per què, però era així.
Va anar passant el dia, sentia la presència d’aquelles persones que ja formaven part de la seva vida. S’havia acostumat a les flaires, a les converses, a les petjades. Fins i tot hi havia qui gosava acaronar-la tímidament. I ella sentia calfreds cada cop que això passava.
Va arribar la nit. Havia après a sentir la foscor. Un dia més maleïa aquelles persones que temps ençà decidiren que hauria de romandre per sempre més en aquell jardí, quieta i mancada d’una part del seu cos. Una decisió que aquelles persones havien pres sense ni tan sols consultar la seva opinió.
Miquel Martí i Pol va néixer el 17 de març de 1929 a Roda de Ter (Osona), en una família d'origen obrer. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil ('La blava', mencionada en ocasions als poemes), i poc després dels quaranta va deixar la feina per l'esclerosi múltiple que li havien diagnosticat tres anys abans. Ja de petit va conrear la poesia, i va participar en activitats culturals catalanistes. També va col·laborar amb el PSUC. El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. El 1978 va rebre un homenatge a la Setmana Popular d'Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala. Va rebre diversos premis, entre els quals el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Morí l'11 de novembre de l'any 2003 a Roda de Ter.
Avui fa 5 anys...
NO DEMANO GRAN COSA
No demano gran cosa: poder parlar sense estrafer la veu, caminar sense crosses, fer l'amor sense haver de demanar permisos, escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa: escriure sense haver d'estrafer la veu, caminar sense pautes, parlar sense haver de demanar permisos, fer l'amor sense crosses.
O bé, si sembla massa: fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, escriure sense crosses, caminar sense haver de demanar permisos, poder parlar sense pautes.
Les persones amants de la cultura en general i de les arts literàries i audiovisuals en particular tenim una cita al llarg d'aquests dies a la ciutat de Reus.
Avui mateix comença la quarta edició del festival de poesia Taca d'oli que s'allargarà fins el proper dissabte 8 de novembre. Enguany el festival es dedica al poeta Joan Brossa commemorant el desè aniversari de la seva mort. Un certamen que inclourà exposicions, música, teatre, cinema, màgia i òbviament molta poesia.
Si us voleu descarregar el programa complet del festival cliqueu aquí.
D'altra banda, divendres 7 de novembre s'inicia una nova edició del Festival Memorimage a Reus.
Memorimage arriba enguany a la seva tercera edició. Fins el 16 de novembre hi haurà prop de 80 sessions al Centre de la Imatge Mas Iglesias, a la Sala Santa Llúcia i a Cal Massó.
Durant aquest dies es podran veure treballs audiovisuals amb temàtiques tan variades com la Guerra del Rif o la història de la música popular espanyola. Tota la programació es pot consultar a la pàgina web del festival. Cliqueu aquí per accedir a l'apartat concret d'aquest web on trobareu el detall dels actes previstos.
Una programació molt interessant que inclou treballs audiovisuals de tota Europa amb imatges d’arxiu tan desconegudes o sorprenents com les que es veuran a la inauguració sobre la Tarragona de 1920, entre altres.
Les I Jornades Joves Escriptors es faran a Reus el proper dissabte 8 de novembre i tenen per objectiu donar veu a la pedrera de la nostra literatura.
Les Jornades comptaran també amb la participació de diverses personalitats relacionades amb la temàtica tractada. Hi haurà xerrades, tallers de creació, la presentació dels llibres guanyadors dels Premis Literaris Baix Camp 2007 i el lliurament dels Premis Literaris Baix Camp 2008, entre altres actes.
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Deixà d'anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l'any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l'any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada al cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És a finals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.
Ahir divendres 10 d'octubre hauria fet 100 anys.
I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrera. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba desplegada i pots d'alumini i gèneres de punt... I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al meu darrera i tots dos corrent, i, al cap d'anys, encara de vegades ho explicava, la Colometa, el dia que la vaig conèixer a la plaça del Diamant, va arrencar a córrer i davant mateix de la parada del tramvia, pataplaf! els enagos per terra.
La nanseta de fil es va trencar i allà van quedar els enagos. Vaig saltar per sobre, vaig estar a punt d'enganxar-m'hi un peu i vinga córrer com si m'empaitessin tots els dimonis de l'infern. Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi tirés una pedra. Tenia vergonya. Quan em vaig cansar de tenir vergonya, em vaig treure les sabates d'un cop de peu i em vaig desfer els cabells.
I en Quimet, al cap d'anys, encara ho explicava com si fos una cosa que ens acabés de passar, se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent...
