dissabte, 11 d’octubre de 2008

Mercè Rodoreda va nèixer ara fa 100 anys






Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Deixà d'anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l'any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l'any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada al cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És a finals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.

Ahir divendres 10 d'octubre hauria fet 100 anys.



I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrera. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba desplegada i pots d'alumini i gèneres de punt... I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al meu darrera i tots dos corrent, i, al cap d'anys, encara de vegades ho explicava, la Colometa, el dia que la vaig conèixer a la plaça del Diamant, va arrencar a córrer i davant mateix de la parada del tramvia, pataplaf! els enagos per terra.

La nanseta de fil es va trencar i allà van quedar els enagos. Vaig saltar per sobre, vaig estar a punt d'enganxar-m'hi un peu i vinga córrer com si m'empaitessin tots els dimonis de l'infern. Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi tirés una pedra. Tenia vergonya. Quan em vaig cansar de tenir vergonya, em vaig treure les sabates d'un cop de peu i em vaig desfer els cabells.

I en Quimet, al cap d'anys, encara ho explicava com si fos una cosa que ens acabés de passar, se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent...

Fragment de La plaça del Diamant



1 comentari:

zel ha dit...

Tot el que hi ha a casa meva, és teu si ho vols.
Bonic homenatge a Rodoreda. Petons, maco!
Ah, faig el manata a la UOC, no tinc ganes de treballar, ja t'escriuré!