Tal com deia al post anterior, aquest dissabte i diumenge els he aprofitat per continuar veient alguns dels espectacles inclosos en la programació del festival COS.
Dissabte a la tarda, a la plaça de les Peixateries Velles, la companyia La gata borda representava l'obra M'agraden les fruites del bosc. Gent de Reus, de l'Escola de Teatre del Centre de Lectura que ens oferien aquest espectacle de creació col·lectiva basat en la comèdia dell'arte. Potser també en podríem dir comèdia d'embolic, una barreja de situacions còmiques amb pinzellades de picaresca dintre d'un context d'èpoques passades fent ús d'elements i expressions pròpies dels temps actuals i referències típicament reusenques que va fer les delícies del nombrós públic assistent a la plaça.
Tot plegat referma el fet que a Reus hi ha hagut, hi ha i sense cap mena de dubte hi haurà molt bons actors i molt bones actrius.
Més tard, a les 10 de la nit, el teatre Bartrina acollia uns habituals del festival COS, la companyia madrilenya Producciones Yllana amb l'obra Brokers. Amb el seu característic humor, Yllana ens transporta durant noranta minuts al món dels executius de les altes finances. Gent que viuen pendents de veure com els seus diners augmenten dia rera dia. Se'ls gasten, o malgasten, en el seu propi benefici: cotxes de luxe, roba, tecnologia, farres, beguda, droga... A algun d'aquests personatges el seu afany de riquesa i luxe el porta fins a perdre-ho tot, deixant el seu index borsari i també personal a zero. Però sempre sorgeix la resta d'individus de la seva mena disposats a tornar-li a fer un lloc en el seu particular estil de vida.
Una bona estona d'humor que també deixa lloc per a la crítica i la reflexió.
Vaig acabar la nit veient el darrer dels espectacles previstos per al dissabte: Fruit, a càrrec de la companyia Rasatabula al Teatre de l'IES Baix Camp. Una d'aquelles obres que, tot i no saber ben bé amb què et trobaràs, resulten esdevenir una sorpresa agradable. O un cúmul de sorpreses. Tot comença amb l'arribada o, millor dit, caiguda d'un cos sobre l'escenari quan la llum encara està apagada. S'encenen els llums i veiem una dona nua estirada al terra. A partir d'aquí descobrirem que la dona es fa dir Eva i demana per un tal Adam. Tímida i vergonyosa busca la col·laboració del públic per trobar alguna cosa que ha perdut, un vestit exactament. A partir d'aquí, amb el vestit posat, aquesta particular Eva ens va sorprenent. Agafa una maleta i treu un telèfon mòbil amb el qual envia un missatge SMS a l'Adam. A mesura que avança l'espectacle l'actriu va seduint literalment el públic amb les seves paraules, els seus gestos, la seva expressió. Ens fa participar a tots, ara jugant amb una caixa de cartró per descobrir si és d'algú en particular, ara aixecant-nos de la butaca i aplicant tècniques de relaxació, ara tornant-nos a fer seure... Un cúmul de situacions que culminen amb l'actriu preparant un àpat ben particular. De fet, a l'arribar al teatre tothom ha trobat un got de plàstic al seu seient. Més endavant, cap al final de l'espectacle, sabrem que és un convit. L'Eva ens passa unes ampolles de vi perquè ens anem servint. Les ampolles passen de mà en mà entre el públic i tots som capaços d'omplir el got amb la mesura suficient perquè ningú es quedi sense. Mentre ens delectava amb les seves paraules i moviments l'Eva ens ha preparat també unes safates amb patates, d'aquelles que en diem de xurrero, fruites i xocolata. Les safates també van passant de mà en mà entre el públic i anem menjant i bevent talment com si es tractés d'una d'aquelles bacanals romanes. Un espectacle diferent, tendre, graciós... En definitiva, ple de sensacions.
Pel que fa a diumenge he assistit a l'espectacle que posava punt i final a l'edició d'enguany del festival: Joan de l'ós, a càrrec d'Albert Vidal. Al més pur estil trovadoresc o rondallaire, Albert Vidal ens recita, canta i balla una rondalla sobre la vida d'un nen, el Joan. Resulta que un ós va segrestar una dona i la va fer la seva esposa. D'aquesta relació podríem dir zoofílica va néixer el Joan. L'ós tenia tancats dona i fill a la cova perquè ningú se'ls pugués emportar, però arran del que podríem titllar com un episodi de violència domèstica entre la dona i l'ós, el Joan decideix matar-lo i fer-se un abric amb la seva pell. El Joan, tot i ser humà, té una força descomunal heretada del seu pare ós. A partir d'aquí té força dificultats d'integració a la societat fins que un dia, passejant pel bosc troba tres personatges ben peculiars: l'Arrencapins, capaç d'arrencar pins amb només l'ajut del dit petit de la mà; el Regiramuntanyes, que es dedica a moure muntanyes amunt i avall amb la seva esquena; i un capaç de bufar molt i molt fort que té el nom de Bufimbufaire. Els contracta al seu servei pel doble del que estaven cobrant fins a aquell moment i comencen un seguit d'aventures que els porta fins a la casa del dimoni. Resumint molt i molt la història, Joan de l'ós acaba essent l'únic capaç de derrotar el dimoni però els seus amics-empleats el traeixen i el Joan acaba caminant novament sol pel bosc.
De fet, veient com les ha de passar potser valdria també en aquest cas aquella dita de 'més val sol que mal acompanyat'.
El que no està gens mal acompanyat és l'actor Albert Vidal en aquest espectacle. Tot el contrari, l'acompanyen tres bons músics que, a més a més de música, també interpreten si cal amb gestos o expressions verbals. Ricard Vallina s'encarrega de la tarota, Pitu Andreu de les percussions i el reusenc Xavier Macaya toca la viola de roda i porta la direcció musical.
Sens dubte una manera d'acabar el COS amb un bon regust de boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada