La galàxia Pastora

El Teatre Bartrina de Reus iniciava la programació de tardor dissabte 5 d'octubre al vespre amb l'actuació del grup Pastora presentant el disc 'Una altra galàxia'. 

El de dissabte era un d'aquells concerts que ve de gust gaudir. S'agraeix que, de tant en tant, els programadors apostin per propostes menys repetitives que el que ens tenen acostumats darrerament. Segurament que va ser per això que el Bartrina va fer el ple en un concert que va aplegar incondicionals del grup, com era d'esperar, però també altra gent encuriosida per una proposta musical que en cap moment va decebre, ans al contrari.

La presentació del nou disc de Pastora arribava a Reus després de més d'un any de rodatge i per això aquesta presentació, tal com anunciava Dolo Beltran just començar el concert, va esdevenir més aviat un recull de cançons d'ahir, d'avui i de sempre. 

I és que, els qui vam assistir a aquest concert, certament fórem traslladats durant gairebé dues hores a una altra galàxia, la galàxia Pastora. 

Van ser ben poques les cançons que el públic escoltés assegut passivament a la butaca. Ben aviat el grup va convidar tothom a aixecar-se i participar de la canya que se'ls proposava. I aquesta invitació va ser ben bé el ressort que va fer aixecar la gent del seus seients per acompanyar gairebé totes les cançons picant de mans, saltant, ballant o tirant floretes a la Dolo i a la resta del grup. Es pot dir que ben aviat es van saber posar el públic a la butxaca, si és que no li tenien des d'un bon començament.

Dolo Beltran té la capacitat de centrar l'atracció del públic amb la seva posada en escena. A la seva veu peculiar s'hi afegeix la capacitat de gesticular i evolucionar sobre l'escenari amb coreografies que complementen la creació musical. Una capacitat que va des dels diversos passos de ball que exhibeix al llarg de les cançons fins a l'expressivitat que desprèn en escenes com la de simular que condueix un cotxe a tota velocitat mentre, amb l'ajut d'un ventilador, li volen els cabells donant un efecte molt realista a l'escena. I és que, per a qui encara no ho sàpiga, la Dolo, abans de dedicar-se a cantar, havia estat també actriu de teatre i està clar que aquesta particularitat la sap transmetre en l'escenari. I, entre cançó i cançó, encara té temps per mostrar les seves habilitats com a monologuista.

Una posada en escena que fa que el públic gaudeixi tant de les cançons noves com de les dels discos anteriors, amb clàssics corejats pel públic com aquell que parla d'una tal Lola, a la qual no li agrada que li diguin Dolores. Una cançó que, després de 10 anys d'existència, ja forma part de l'imaginari col·lectiu. 

Amb tot, però, el de la Dolo és un protagonisme compartit amb la resta del grup. Sense deixar de vista, amb un ull, les evolucions de la cantant sobre l'escenari, l'altre ull ens porta a gaudir també de les projeccions que Pauet Riba ens ofereix al llarg de tot l'espectacle i que es veuen reflectides en la pantalla gegant que hi ha a l'escenari. Allí veiem tot un seguit de genialitats mentre el Pauet juga literalment amb l'espectador. Però, a més a més, comptem amb la incorporació del tercer dels germans Riba, l'Àngel·led que esdevé tot un referent pel que fa a les bases electròniques i que també posa la veu en moltes cançons i, fins i tot, es pren la llicència d'esdevenir tot un showman en diversos moments de l'espectacle. Caïm Riba segueix aportant el seu virtuosisme amb la guitarra. La formació es complementa amb un teclista i un bateria. 

Hi ha diversos moments en que la Dolo deixa el protagonisme a la resta del grup mentre ella es retira entre bambolines. En un d'aquests 'descansos' que es pren la Dolo per poder canviar de vestuari la resta del grup ens ofereix una versió renovada i actualitzada, que han inclòs en aquest darrer disc, de 'Quan la Mercè està contenta', una cançó sorgida directament de la factoria Riba. Recordem que aquesta cançó s'incloïa dins del disc 'Jo, la donya i el gripau', editat l'any 1971 per Pau Riba, pare de les 'criatures'. El Bartrina novament resta dempeus per somriure i picar de mans, tal com mana la cançó.

És així com Pastora ens va oferir un repertori de cançons que, sense deixar la base electrònica combinada amb el pop-rock, transmetien tota la força que el grup pot oferir amb la banda al complet.

D'aquells Pastora, electrònic-experimentals sorgits a finals dels anys 90 en format duet de la mà dels germans Pauet i Caïm Riba, reconvertits en format trio amb la incorporació de Dolo Beltran l'any 2.000, fins als Pastora actuals hi ha hagut tota una evolució. Una evolució que ha originat que el que ofereix Pastora en ple segle XXI sigui més que un concert. Assistim a un veritable espectacle audiovisual i artístic que combina música, imatge, ball, bon humor, interacció amb el públic i molta màgia i seducció. Un conjunt d'ingredients que, per una estona, permeten desconnectar de la galàxia que ens toca viure de manera més habitual i passar a formar part, com deia, d'una altra galàxia, la galàxia Pastora.