Aquell 20 de març del 2003 em vaig despertar, com sempre, escoltant les notícies a la ràdio. Ja feia dies que persones de moltes ciutats havíem sortit al carrer per mirar d'aturar allò que es veia venir.
En sentir la notícia vaig agafar el mòbil per enviar un missatge a una bona amiga, la Conxita, dient... ho acabo de sentir a les notícies, al final el Bush ha declarat la guerra a l'Irak, haurem de seguir protestant. La seva resposta va ser curta però contundent: és un fill de puta!
El mateix sentiment que, de ben segur, vam tenir els milers i milers de persones que havíem lluitat per evitar que aquell personatge innombrable i els seus amiguets (ja sabeu, els que també van voler sortir a la foto) acabessin fent el que van fer.
Tots sabíem que la consigna era que, en cas que es produís la invasió de l'Irak, calia sortir immediatament al carrer. Ho vam fer el mateix dia i durant força mesos.
De la mateixa manera que va passar a ciutats més grans, també a Reus, a Tarragona i a poblacions més petites, cada setmana sortíem al carrer per cridar ben fort el nostre NO A LA GUERRA!
Les setmanes van anar passant. Va arribar l'estiu i amb ell les vacances. I com passa sovint, malgrat que el sentiment de ràbia i el desig de dir NO segueix essent el mateix, la gent es va anar cansant o desvinculant de la protesta. I va arribar un moment que fins i tot semblava que ja s'havia acabat la barbàrie. Però de seguida t'adones del degoteig diari de víctimes. No hi ha hagut ni un sol dia, al llarg d'aquests cinc anys, que no haguem sentit alguna notícia referida a persones mortes a l'Irak.
Ara, cinc anys després, la xifra de víctimes se situa al voltant del mil·lió de persones, segons algunes fonts. D'altres, treballen amb xifres inferiors. Al cap i a la fi són xifres i cadascú les utilitza a la seva conveniència. El més important és que darrera de cadascuna d'aquestes xifres hi ha persones de carn i ossos. Sovint persones que només volien viure la seva vida en pau i que de cop i volta aquest desig els ha estat arrebatat.
Aquests propers dies som molts els qui ens agafarem uns dies de descans. Merescut i necessari, d'això no hi ha cap dubte. Però això no treu tampoc que continuem en la necessitat de seguir cridant ben fort el nostre:
NI INVASIÓ NI OCUPACIÓ!
1 comentari:
No sé les cassoles que vaig enfonsar, no sé les manis a les que vaig anar, fins i tot amb els nens vam sortir al poble amb pancarta, però ens hem de mentalitzar que no ens foten ni puto cas, la veu dels pobles només l'escolten quan els dius si senyor, el que el senyor mani... Buajjjjj, estic fastiguejada....
Publica un comentari a l'entrada