Avui es donava a conèixer la notícia.
L'escriptor i divulgador científic britànic Arthur C. Clarke va morir ahir a la nit als 90 anys per una insuficiència respiratòria en un hospital de Colombo, capital de Sri Lanka, on vivia des del 1956. Clarke es va convertir en un mite el 1968 gràcies a 2001: Una odissea de l'espai pel·lícula dirigida i produïda per Stanley Kubrick. Aquell film sobre la història de la humanitat només va aconseguir un Oscar, als millors efectes especials, però va obtenir més reconeixement amb el pas dels anys: el d'obra mestra de la ciència-ficció. El film de Kubrick estava inspirat en El centinela (1951), novel·la d'Arthur C. Clarke. Cineasta i escriptor van treballar junts en la creació del guió de la pel·lícula i un llibre que explicava moltes claus i es va titular igual que la cinta.
La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula devia tenir 11 o 12 anys, com a molt. Des d'aquella perspectiva veies l'any 2000, o 2001, com una fita llunyana. Era mític parlar de l'any 2000 com si fós una cosa que havia de canviar el món de manera impressionant.
També a aquelles edats, recordo referir-me a les persones de 40 anys amb un... va, aquest és un iaio de 40 anys! Quan deia això els pares (que estaven precisament al voltant dels 40) reien i jo no acabava d'entendre el perquè de les seves rialles.
Després, més depressa del que semblava, va arribar l'any 2000, i el 2001...
Arriba, t'hi trobes al mig i veus que sí, que les coses han canviat força. Però tampoc n'hi havia per tant. Hi ha coses que sí que s'assemblen una mica a allò que pronosticava la pel·lícula però d'altres no.
I t'adones també que ja n'has fet 40, que no ets cap iaio (ni molt menys!). Llavors és quan entens perfectament el motiu d'aquelles rialles dels pares.
Sigui com sigui penso que 2001: una odissea de l'espai és una gran pel·lícula. Fa uns anys que me la vaig comprar en DVD per afegir-la a la meva col·lecció de pelis en aquest format. És d'aquelles pel·lícules que, per molt que l'hagis vist, de tant en tant ve de gust tornar-la a veure.
Encara ara, l'escena dels micos combinada amb la música de fons, em fa posar la pell de gallina.
L'escriptor i divulgador científic britànic Arthur C. Clarke va morir ahir a la nit als 90 anys per una insuficiència respiratòria en un hospital de Colombo, capital de Sri Lanka, on vivia des del 1956. Clarke es va convertir en un mite el 1968 gràcies a 2001: Una odissea de l'espai pel·lícula dirigida i produïda per Stanley Kubrick. Aquell film sobre la història de la humanitat només va aconseguir un Oscar, als millors efectes especials, però va obtenir més reconeixement amb el pas dels anys: el d'obra mestra de la ciència-ficció. El film de Kubrick estava inspirat en El centinela (1951), novel·la d'Arthur C. Clarke. Cineasta i escriptor van treballar junts en la creació del guió de la pel·lícula i un llibre que explicava moltes claus i es va titular igual que la cinta.
La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula devia tenir 11 o 12 anys, com a molt. Des d'aquella perspectiva veies l'any 2000, o 2001, com una fita llunyana. Era mític parlar de l'any 2000 com si fós una cosa que havia de canviar el món de manera impressionant.
També a aquelles edats, recordo referir-me a les persones de 40 anys amb un... va, aquest és un iaio de 40 anys! Quan deia això els pares (que estaven precisament al voltant dels 40) reien i jo no acabava d'entendre el perquè de les seves rialles.
Després, més depressa del que semblava, va arribar l'any 2000, i el 2001...
Arriba, t'hi trobes al mig i veus que sí, que les coses han canviat força. Però tampoc n'hi havia per tant. Hi ha coses que sí que s'assemblen una mica a allò que pronosticava la pel·lícula però d'altres no.
I t'adones també que ja n'has fet 40, que no ets cap iaio (ni molt menys!). Llavors és quan entens perfectament el motiu d'aquelles rialles dels pares.
Sigui com sigui penso que 2001: una odissea de l'espai és una gran pel·lícula. Fa uns anys que me la vaig comprar en DVD per afegir-la a la meva col·lecció de pelis en aquest format. És d'aquelles pel·lícules que, per molt que l'hagis vist, de tant en tant ve de gust tornar-la a veure.
Encara ara, l'escena dels micos combinada amb la música de fons, em fa posar la pell de gallina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada