Quan el
Reus Deportiu d'hoquei patins es va classificar per jugar la fase final de la Copa del rei, vaig pensar que era una bona excusa per fer una escapada a
Lloret de Mar, població que ha acollit enguany aquesta final.
El fet que la primera eliminatòria fós contra el F.C. Barcelona era un handicap difícil però no impossible de superar. De fet anava mentalitzat que el Reus podia quedar eliminat el primer partit, però es tractava de combinar un cap de setmana d'hoquei amb una mica de turisme. Tot i aquesta mentalització, el cert és que predominava en mi l'esperança de creure amb convenciment que era possible, com a mínim, superar aquesta primera eliminatòria.
Vaig arribar a Lloret a mitja tarda del divendres i, un cop instal·lat a l'hotel, vaig anar a fer un tomb i cap allà a les 7 arribava al Pavelló esportiu. Els seguidors del primer partit de quarts de final d'aquell dia, Vic i Noia, ja feien cua per entrar. Al cap d'uns minuts vaig començar a veure cares conegudes arribades des de Reus. Vaig veure passar de lluny un grup de periodistes de la capital del Baix Camp que anaven a cobrir el partit. I, a partir d'aquí, algunes de les cares més habituals de l'afició roig-i-negra van anar fent acte de presència. Entre aquestes coneixences vaig trobar una pèl-roja i una rossa molt seguidores del Reus, l'Anna i la Nina per més senyes. Vaig decidir afegir-me al seu grupet a l'hora de seure a les grades. El partit entre el Vic i el Noia va anar evolucionant i va acabar amb resultat favorable al Vic. Un equip que s'afegia als classificats el dia anterior, Vilanova i Liceo, per disputar les semifinals de dissabte.
L'afició roig-i-negra es va anar repartint per les grades, barrejada amb públic divers. L'ambient era d'il·lusió continguda. Penso que, en general, a tots ens passava que el cor deia una cosa i el cap una altra. Però tot estava per dir, encara. I tot era possible.
M'abstindré d'allargar-me en els comentaris del partit ja que per a això podeu llegir qualsevol de les cròniques publicades. El que si que vull destacar és que el resultat de 6 a 1 favorable als blaugranes no va fer justícia al que es va veure a la pista. El joc del Reus es va merèixer que el resultat fós molt més ajustat, com reflectia el marcador al final de la primera part, per exemple, amb un 2 a 1 que feia pensar que podia passar qualsevol cosa. Però una vegada més la mala sort va ser un factor clau. També algunes més que discutibles decisions arbitrals que, sense ser decisives, sí que van contribuir a fer que el resultat final fós excessivament desmesurat.
Després de la lògica enrabiada per la derrota del Reus, el matí de l'endemà, dissabte, el vaig dedicar a fer una mica de turisme. Una passejada pel centre i la visita als
Jardins de Santa Clotilde. Un indret on, a la tranquil·litat de passejar per uns jardins immensos s'afegeixen les relaxants vistes de la Costa Brava des de diversos miradors. I és que a mi, personalment, és un paisatge que em relaxa molt el de la Costa Brava. M'agrada badar i fer l'encanteri observant aquelles tonalitats de colors que té el mar entre aquelles cales que dibuixen paisatges plens de llum i de color fins i tot ara a l'hivern i en un dia mig ennuvolat com ho va ser dissabte.
A la tarda vaig anar a veure els partits de semifinals, ara ja d'una manera més neutral. La primera semifinal enfrontava el Patí Vilanova i el Liceo de A Coruña. Va ser un partit d'aquells que creen afició. El Vilanova va guanyar merescudament el passi a la final marcant un gol que desfeia l'empat a 3 quan mancava menys d'un minut per acabar el partit i tothom pensava ja en la pròrroga. Un 10 per a l'afició del Vilanova que no va defallir en cap moment animant el seu equip i omplint les grades de càntics, alguns dels quals coincidents amb els que entonem l'afició roig-i-negra, això sí, canviant o adaptant les lletres als colors dels respectius equips.
La segona semifinal, jugada entre el Patí Vic i el F.C. Barcelona es va decantar a favor del Vic. Va ser necessari arribar a la pròrroga i al llençament de penals per desfer l'empat a 1. Una altra victòria merescuda ja que el Vic va fer força més mèrits que els culés per plantar-se a la final.
Malgrat que una de les fites que volia aconseguir veure aquest cap de setmana (que el Reus guanyés la Copa) no havia estat possible, com a mínim una altra de les fites desitjades (contemplar l'eliminació del Barça) sí que havia estat possible. Estic segur que, com jo, vam ser molts els aficionats que ens en vam alegrar d'aquesta eliminatòria dels culés.
La nit de dissabte encara va deparar una trobada amb un parell dels reusencs que encara quedaven per Lloret i que ja havia pogut saludar a la tarda al Pavelló, el Lluís i la Natàlia per ser més exactes, amb els quals vaig tenir ocasió de compartir una cervesa i una estona de comentaris diversos abans de retornar a l’hotel.
Diumenge al matí em vaig retrobar amb el Lluís i la Natàlia mentre feien un cafè acompanyats del Carles i família.
Després d'una passejada pels carrers més cèntrics de Lloret va arribar l'hora de dinar i d'anar de nou cap al Pavelló amb temps suficient per agafar lloc per seure. Ho vam calcular bé ja que, pocs minuts després d'arribar el Pavelló s'omplia de gom a gom. Fins i tot podríem dir que a l'organització se'ls va desbordar una mica l'assistència i va haver d'encabir el públic com va poder. Escales, passadissos... qualsevol racó del Pavelló servia per encabir el nombrós públic. Un gran ambient ple de color i de crits i càntics d'ànim de les dues aficions, Vilanova i Vic, feia presumir que tornaríem a viure un partit dels que fan afició. Com així va ser. Durant una bona part del partit l'equilibri de forces i de joc feia pensar que la victòria es podia decantar cap a qualsevol equip. Poc a poc, però, el Vic es va anar distanciant en el marcador fins assolir la victòria final per 4 gols a 2. Una victòria que permet que els vigatans s'enduguin per segon any consecutiu la Copa del rei.
No vulgueu veure en tots aquests comentaris cap mena de crònica objectiva del desenvolupament d'aquesta final. Perquè ni ho és ni ho vol ser. Només pretenc que sigui una descripció de les sensacions viscudes a títol personal en un cap de setmana en què, malgrat que el meu estimat equip no ha assolit els propòsits marcats, he pogut veure i viure que els esports, com l'hoquei patins, que no són considerats entre els grans ni tenen el seguiment mediàtic que solen tenir altres especialitats esportives, també poden ser capaços d'arrossegar gent plena d'il·lusió i disposada a donar suport. Aquest cap de setmana hem pogut veure i escoltar comentaris de gent arribada de Tenerife o de A Coruña, a més dels seguidors d'equips catalans, que érem els majoritaris. És normal que quan s'enfronta un i altre equip hi hagi rivalitat entre les aficions. Sana rivalitat, això sí. Però també fa goig veure l'harmonia que es pot crear fora de la pista o, simplement, poder observar, escoltar i aprendre d'un simple comentari, d'una opinió sobre el propi equip o de la manera d'incitar una afició a no defallir en cap moment a l'hora de donar suport als seus colors.
