I avui castanyes i panellets (i si voleu també algun moniato...)

Segons diuen alguns cronistes aquesta tradició de menjar castanyes, molt arrelada a tot Catalunya, es va iniciar durant la nit que va del dia de Tots Sants (1 de novembre) al Dia dels Morts (2 de novembre). Fa anys, durant aquesta vetllada, els campaners de les esglésies no paraven de fer sonar les campanes per avisar els veïns de l'arribada del moment de pregar pels seus difunts. El gran cansament que produïa moure les rudimentàries estructures dels campanars durant tantes hores feia necessari poder refer forces. Per això els campaners s’enduien castanyes, el fruit que més abundava en aquesta època de l’any, i alguna ampolla de vi dolç, per fer-les passar millor i, a la vegada, combatre el fred en els pocs moments de descans.

A finals del segle XVIII, el costum de menjar castanyes en aquest dia s’havia generalitzat a tot el territori. Així van aparèixer les castanyeres que es van fer molt populars pels carrers de pobles i ciutats, fins que es van convertir en tota una institució. Les més conegudes tenien parada fixa, i segons diuen els nostres avis, amb sofisticats sistemes i molta paciència, torraven les castanyes de tal manera que era una meravella menjar-les.

Font: festes.org

A Reus, segons explica Violant i Simorra, la castanyada s'havia celebrat el dia dels difunts (2 de novembre), cosa que sembla força sorprenent, perquè a quasi tot arreu es fa el dia abans. Aquest etnòleg explica que els reusencs menjaven castanyes de Prades, torrades al foc de la llar, i confitura, i per veure, garnatxa. ja tips i vençuts per la son els menuts se n'anaven a dormir, no sense abans haver deixat pels racons un grapadet de castanyes per les animetes dels difunts, que a la nit acudien a recollir-les, deixant en substitució un troç de confitura.

Font: etnocat.org

Fins i tot en això de la castanyada som diferents els reusencs (o ho vam ser, si fem cas d'aquestes cròniques)

;)

Que tingueu molt bona castanyada!

I no us empatxeu amb els panellets !!

Que boig el món

Que boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: 'no sé què hi faig aquí'.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deix sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s'hi ve a patir.

Que boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir,
Que boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa
aquelles coses que menyspreem,
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia
baixem com l'aigua
i a cada obstacle,
refem com si res el camí,
construint a mida el destí.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.

Lletra: Pemi Rovirosa
Primer single del nou àlbum de Lax'n'Busto, Objectiu: La Lluna

Un disc que he d'escoltar amb més calma. De moment aquest tema, al ser el primer senzill, sona per totes les emissores. Trobo que tant la lletra com la música són d'aquelles que enganxen ben aviat.

En general, penso que el disc sona força bé i la nova veu, el Salva R. Alberch, es consolida definitivament després d'aquell període transitori i necessari, al mateix temps, que tots plegats necessitàvem per canviar el xip després d'haver-nos acostumat durant tants anys a la peculiar veu del Pemi Fortuny al capdavant dels Lax'n.

Per cert... algú sap què se n'ha fet del Pemi?

Demanem a Port Aventura que promogui la castanyada

Benvolguts/des responsables de Port Aventura,

Com a ciutadà d’aquest país, vull mostrar-li el més absolut desacord amb la campanya publicitària que el seu establiment està duent enguany (que té continuitat respecte anys anteriors), destinada a la potenciació de la festivitat del Halloween com a atracció del seu complex d’oci.
Crec que la seva empresa, que sovint ha estat presentada com un emblema del país en qüestions d’oci, hauria de ser més sensible a les pròpies tradicions, i aprofitar el seu potencial de captació d’autoctons i turistes per promoure altres tipus de festivitats, amb més història i arrelament en el territori.
Les festes populars són quelcom que ens identifiquen com a país, i com a tals les volem preservar i mantenir. Entenem que la seva ferotge campanya de promoció del Halloween no tan sols no ajuda a aquest manteniment, sinó que creiem que ataca frontalment aquestes festivitats, ja que promou una iniciativa uniformitzadora i sense tradició al país, que no fa més que malmetre una tradició com la Castanyada.
És per això que els demanem la retirada d’aquesta campanya i els convidem a potenciar la Castanyada com a element de màrqueting i de captació de clients. De no ser així, poden comptar que no posaré els peus en el seu establiment.

Atentament,


Si esteu d'acord amb aquesta campanya promoguda pel portal e-criteri només cal que cliqueu aquí.

Podreu signar el manifest i, a més a més, incloure un banner de la campanya en els vostres blocs.

VISCA LA CASTANYADA !!!

Cap de setmana teatral (més sobre el festival COS 2008)

Tal com deia al post anterior, aquest dissabte i diumenge els he aprofitat per continuar veient alguns dels espectacles inclosos en la programació del festival COS.


Dissabte a la tarda, a la plaça de les Peixateries Velles, la companyia La gata borda representava l'obra M'agraden les fruites del bosc. Gent de Reus, de l'Escola de Teatre del Centre de Lectura que ens oferien aquest espectacle de creació col·lectiva basat en la comèdia dell'arte. Potser també en podríem dir comèdia d'embolic, una barreja de situacions còmiques amb pinzellades de picaresca dintre d'un context d'èpoques passades fent ús d'elements i expressions pròpies dels temps actuals i referències típicament reusenques que va fer les delícies del nombrós públic assistent a la plaça.

Tot plegat referma el fet que a Reus hi ha hagut, hi ha i sense cap mena de dubte hi haurà molt bons actors i molt bones actrius.





Més tard, a les 10 de la nit, el teatre Bartrina acollia uns habituals del festival COS, la companyia madrilenya Producciones Yllana amb l'obra Brokers. Amb el seu característic humor, Yllana ens transporta durant noranta minuts al món dels executius de les altes finances. Gent que viuen pendents de veure com els seus diners augmenten dia rera dia. Se'ls gasten, o malgasten, en el seu propi benefici: cotxes de luxe, roba, tecnologia, farres, beguda, droga... A algun d'aquests personatges el seu afany de riquesa i luxe el porta fins a perdre-ho tot, deixant el seu index borsari i també personal a zero. Però sempre sorgeix la resta d'individus de la seva mena disposats a tornar-li a fer un lloc en el seu particular estil de vida.

Una bona estona d'humor que també deixa lloc per a la crítica i la reflexió.

Vaig acabar la nit veient el darrer dels espectacles previstos per al dissabte: Fruit, a càrrec de la companyia Rasatabula al Teatre de l'IES Baix Camp. Una d'aquelles obres que, tot i no saber ben bé amb què et trobaràs, resulten esdevenir una sorpresa agradable. O un cúmul de sorpreses. Tot comença amb l'arribada o, millor dit, caiguda d'un cos sobre l'escenari quan la llum encara està apagada. S'encenen els llums i veiem una dona nua estirada al terra. A partir d'aquí descobrirem que la dona es fa dir Eva i demana per un tal Adam. Tímida i vergonyosa busca la col·laboració del públic per trobar alguna cosa que ha perdut, un vestit exactament. A partir d'aquí, amb el vestit posat, aquesta particular Eva ens va sorprenent. Agafa una maleta i treu un telèfon mòbil amb el qual envia un missatge SMS a l'Adam. A mesura que avança l'espectacle l'actriu va seduint literalment el públic amb les seves paraules, els seus gestos, la seva expressió. Ens fa participar a tots, ara jugant amb una caixa de cartró per descobrir si és d'algú en particular, ara aixecant-nos de la butaca i aplicant tècniques de relaxació, ara tornant-nos a fer seure... Un cúmul de situacions que culminen amb l'actriu preparant un àpat ben particular. De fet, a l'arribar al teatre tothom ha trobat un got de plàstic al seu seient. Més endavant, cap al final de l'espectacle, sabrem que és un convit. L'Eva ens passa unes ampolles de vi perquè ens anem servint. Les ampolles passen de mà en mà entre el públic i tots som capaços d'omplir el got amb la mesura suficient perquè ningú es quedi sense. Mentre ens delectava amb les seves paraules i moviments l'Eva ens ha preparat també unes safates amb patates, d'aquelles que en diem de xurrero, fruites i xocolata. Les safates també van passant de mà en mà entre el públic i anem menjant i bevent talment com si es tractés d'una d'aquelles bacanals romanes. Un espectacle diferent, tendre, graciós... En definitiva, ple de sensacions.


Pel que fa a diumenge he assistit a l'espectacle que posava punt i final a l'edició d'enguany del festival: Joan de l'ós, a càrrec d'Albert Vidal. Al més pur estil trovadoresc o rondallaire, Albert Vidal ens recita, canta i balla una rondalla sobre la vida d'un nen, el Joan. Resulta que un ós va segrestar una dona i la va fer la seva esposa. D'aquesta relació podríem dir zoofílica va néixer el Joan. L'ós tenia tancats dona i fill a la cova perquè ningú se'ls pugués emportar, però arran del que podríem titllar com un episodi de violència domèstica entre la dona i l'ós, el Joan decideix matar-lo i fer-se un abric amb la seva pell. El Joan, tot i ser humà, té una força descomunal heretada del seu pare ós. A partir d'aquí té força dificultats d'integració a la societat fins que un dia, passejant pel bosc troba tres personatges ben peculiars: l'Arrencapins, capaç d'arrencar pins amb només l'ajut del dit petit de la mà; el Regiramuntanyes, que es dedica a moure muntanyes amunt i avall amb la seva esquena; i un capaç de bufar molt i molt fort que té el nom de Bufimbufaire. Els contracta al seu servei pel doble del que estaven cobrant fins a aquell moment i comencen un seguit d'aventures que els porta fins a la casa del dimoni. Resumint molt i molt la història, Joan de l'ós acaba essent l'únic capaç de derrotar el dimoni però els seus amics-empleats el traeixen i el Joan acaba caminant novament sol pel bosc.

De fet, veient com les ha de passar potser valdria també en aquest cas aquella dita de 'més val sol que mal acompanyat'.

El que no està gens mal acompanyat és l'actor Albert Vidal en aquest espectacle. Tot el contrari, l'acompanyen tres bons músics que, a més a més de música, també interpreten si cal amb gestos o expressions verbals. Ricard Vallina s'encarrega de la tarota, Pitu Andreu de les percussions i el reusenc Xavier Macaya toca la viola de roda i porta la direcció musical.

Sens dubte una manera d'acabar el COS amb un bon regust de boca.

Un apunt sobre el festival COS 2008

Des del seu inici, dimecres passat, he assistit a un parell d'espectacles del festival COS. El primer, el mateix dimecres, a Cal Massó. L'actor Xavier Villena representava l'obra Persona. Un espectacle amb la màscara com a protagonista que utilitza la música i la poesia com a fil conductor i ens ofereix pinzellades de teatre de titelles, humor característic d'un clown, comèdia i interacció amb el públic que, al llarg de l'espectacle, es converteix en un actor més o, si més no, en una peça del joc que condueix en tot moment Villena.

El segon espectacle al que he assistit ha estat aquest divendres al vespre. El mateix escenari, Cal Massó, ha acollit l'escenificació de Moguts per l'Ebre, a càrrec de la companyia Forani Teatre. Després d'una breu espera al carrer (calia acondicionar l'escenari) que ha creat una notable cua de gent interessada en l'espectacle, hem anat entrant mentre dos actors ens rebien a ritme d'acordió i mandolina. Un cop a l'interior, prenent com a referència un vagó de Lo Carrilet, aquests dos actors juguen amb els espectadors oferint-los diverses arts teatrals que ens recorden les maneres de fer pròpies del teatre de carrer, amb instruments, ninotets, ombres xineses i objectes d'allò més inverosímil dels quals en treuen moviments que fan que l'espectador estigui en tot moment vigilant per tal de saber què passarà. A la meitat de l'espectacle s'hi afegeixen quatre actors-músics més que reconverteixen l'escenari en una mena de sala on s'hi representa des d'una revetlla fins a una desfilada o s'hi deixen sentir ritmes de marxeta.

Acaba l'espectacle. Després dels aplaudiments els actors insisteixen (uns més que altres) en tocar una darrera peça musical, una jota. Així ho fan movent-se per tota la sala. I quan gairebé tothom és al carrer, surten també ells amb els seus instruments i inicien una mena de cercavila improvisada mentre els espectadors, ara ja vianants, els seguim com ho feien els ratolins seguint el flautista d'Hamelin. La cercavila ens porta a tots plegats fins al davant del Teatre Fortuny, escenari de la propera representació del festival. Aquí els actors s'acomiaden del públic tot i que segueixen tocant carrer Monterols avall.



Ha estat un espectacle curiós que, en alguns moments, m'ha recordat més els espectacles propis del festival de circ Trapezi. Cadascun d'aquests festivals té la seva pròpia idiosincrassia, però trobo que també es bo que hi hagi petits empelts d'un festival vers l'altre.

I per ara això és tot. Aquest dissabte i també diumenge tinc previst assistir a uns quants actes més del festival COS. Ja us ho explicaré!

COS 2008: 11è festival internacional de mim i teatre gestual a Reus

Des d'avui dimecres 22 i fins el diumenge 26 se celebra en diversos escenaris de la ciutat de Reus l'onzena edició del Festival internacional de mim i teatre gestual COS'08.

Seran 22 companyies que oferiran un total de 24 espectacles al llarg d'aquests cinc dies.

Si us voleu descarregar el programa complet d'aquest COS'08, gentilesa de Reus Digital, en format PDF, cliqueu aquí.

Diuen que és una eina d'utilitat social

Doncs sí, així és com defineixen el seu invent els senyors del Facebook (Feisbuc per a qui tingui dificultats a l'hora de pronunciar l'anglès). Jo més aviat ho consideraria com un entreteniment més dels molts que podem trobar a la xarxa i un sistema més de comunicació entre amiguets i amiguetes.

Vaig començar amb el Fotolog, després va venir això del Bloc d'un de Reus i, una mica relacionat amb el bloc, el Flickr, el Picassa i el Youtube.

Per si no en tenia prou amb tot això, des d'avui també em podeu trobar, com a Jordi Pinyol , al Facebook. Això sí, a diferència dels altres llocs, aquí només em podreu visualitzar si hi esteu registrats. Res, allò tan típic de posar quatre dades en un formulari i ja hi ets.

Fa temps que rebia invitacions a veure determinats perfils de gent coneguda al Facebook però, al no estar registrat, la cosa es quedava en un correu més d'aquests que queden aparcats esperant millors moments. Com que determinada gent coneguda me'n parlava molt bé d'aquest invent ja tenia en ment entrar-hi un dia o altre. Total, que avui ha estat el dia escollit per fer l'entrada triomfal.

Tal com us dic, omples el formulari amb les quatre dades i dius.. bé, ja hi sóc. I ara què passa? Comences a investigar i et trobes un apartat que et diu que et buscarà possibles candidats a formar part de la teva llista d'amics. Penses, i què coi sabrà aquesta gent qui pot formar part d'aquesta llista.. La qüestió és que fas el click corresponent i patapam! et surt una sèrie de gent que resulta que sí, que els coneixes encara que només sigui de vista. El truc està en què sembla ser que relaciona els contactes del correu que prèviament has facilitat al formulari i, clar, d'allí treu una sèrie de gent. Llavors ets tu qui decideix si afegir-los o no. I en cas que que et decideixis a afegir algú sempre has de comptar amb el consentiment de l'altra part.

Amb aquesta entrada ja comences a al·lucinar per allí. Però la cosa no s'acaba aquí perquè un cop vas afegint amics i amigues a la llista resulta que es compleix aquella frase de 'els amics dels teus amics són els meus amics' i patapam! el ventall de possibles candidats a la llista es va ampliant. Total que, en poques hores, ja tinc més de 10 persones afegides. I això que estic en fase de pràctiques per allí encara. Tot plegat resulta molt entretingut i ofereix moltes possibilitats com ara afegir vídeos, fotos, crear àlbum fotogràfics... I més coses que encara no he descobert però que aniré aprenent passet a passet.

De fet molta d'aquesta gent candidata a ser amiga que em proposa el senyor Feis ja són companys o companyes de fatigues en el món fotologuer o blocaire (o en tots dos). Però, vaja, deixo la porta oberta a possibles sorpreses. Mai se sap!

Ja ho sabeu, si voleu passar també per allà sereu igualment benvinguts i benvingudes.

Ah! I una cosa molt important... el senyor Feisbuc parla en català (entre molts altres idiomes).

Musiqueta per començar la setmana

Doncs això... perquè sigui una mica més lleu començar la rutina setmanal!

;)

19 d'octubre: Dia mundial contra el càncer de mama

Al voltant d'aquesta data són moltes les iniciatives que s'organitzen per tal de contribuir en la lluita contra aquesta malaltia.

En voldria destacar una que vaig descobrir, com suposo que molta altra gent, fa pocs dies. Concretament el passat 4 d'octubre arran de la celebració de la Fira d'entitats i associacions de Reus.

Un dels estands de la Fira era el de l'Associació Reusenca d'Artistes. Dintre d'aquest estand, una de les artistes del col·lectiu, l'Elvira Margalef, presentava el Catàleg Solidari.

Elvira Margalef és la presidenta de l'associació ArtSalud, una entitat dedicada a l'organització d'activitats culturals per millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen malalties. Una associació amb fins benèfics que gestiona i promou la donació i cessió d'obres d'artistes de tot el món de diferents disciplines.

La presentació d'aquest projecte i la primera exposició benèfica, destinada a la lluita contra el càncer de mama, tingué lloc el passat 1 d'octubre a Tarragona.

L'anomenat Catàleg Solidari no és altra cosa que un llibret que combina reproduccions d'obres pictòriques i textos escrits, relacionats tots ells amb la malaltia del càncer de mama. Un catàleg que recull totes les obres donades pels artistes, els beneficis de les quals aniran destinats a la Lliga Contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre.

No cal dir que després de fer una ullada a aquest Catàleg Solidari vaig decidir comprar-lo sense haver-m'ho de pensar dues vegades. És una petita contribució a aquesta noble causa, però segur que la suma de moltes petites contribucions pot arribar a esdevenir una gran contribució.


Les fotos que il·lustren aquest post han estat extretes de la pàgina web de l'associació ArtSalud.

Sobre la pobresa

Durant tota aquesta setmana, del 13 al 19 d'octubre, s'ha convocat a nivell mundial la Setmana contra la Pobresa, amb el lema Rebel·la't contra la Pobresa: Més fets, menys paraules.

Aquesta mobilització internacional, promoguda per la Crida Mundial contra la Pobresa (GCAP), es durà a terme en més de 100 països al voltant del 17 d'octubre, dia Mundial de Lluita contra la Pobresa.

Es bo que ens preocupem perquè durant una setmana les persones pobres i necessitades puguin menjar. Però em sembla que aquestes persones, com tota la resta de mortals, el que volen (o voldrien) és poder menjar cadascun dels dies de l'any.



El mes de setembre de l'any 2000, 189 caps d'estat i de govern del món es reuniren a Nova York en l'anomenada Cimera del Mil·lenni, convocada per les Nacions Unides.

La Declaració final aprovada incloïa, entre altres coses, el compromís de treballar en la consecució d'uns objectius i metes per a reduir la pobresa al món a la meitat de l'any 2015. Són els anomenats Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Uns objectius de mínims, com a punt de partida per a eradicar la pobresa extrema, promoure la dignitat humana i la igualtat, i aconseguir la pau, la democràcia i la sostenibilitat ambiental.

Aquests acords tenen una data d'acompliment: l'any 2015. Vuit anys després de la signatura d'aquesta Declaració els objectius són encara molt lluny d'aconseguir-se.

Avui en dia prop de 1.000 mil·lions de persones viuen amb menys d'1 dòlar al dia i la distribució de la riquesa al món continua sent desigual. Tant que, per exemple, un etíop mitjà és 35 vegades més pobre que un europeu mitjà. La Declaració defineix vuit objectius que s'han d'aconseguir el 2015 i 18 accions o metes. Els objectius són:

1. Eradicar la pobresa extrema i la fam.
2. Aconseguir l'ensenyament primari universal.
3. Promoure la igualtat entre els gèneres i l'autonomia de la dona.
4. Reduir la mortaldat infantil.
5. Millorar la salut materna.
6. Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties.
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient.
8. Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

Lluís Companys fou assassinat fa 68 anys

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940).

Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933), Ministre del Govern espanyol (2on.semestre 1933) i President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) durant la Segona República Espanyola.

El 6 d'octubre de 1934 proclamà l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat.

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, va travessar la frontera francesa junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà, traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya).

El 13 d'agost de 1940 fou detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Fou portat primer a Madrid i se li obriren diligències per 'ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya'. Després de diversos interrogatoris, fou traslladat el 3 d'octubre al castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal.

A dos quarts de set de la matinada del 15 d'octubre de 1940 era afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. És l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial. L'últim que va cridar abans de morir va ser 'Per Catalunya!!!'

Mercè Rodoreda va nèixer ara fa 100 anys

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Deixà d'anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l'any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l'any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada al cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És a finals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.

Ahir divendres 10 d'octubre hauria fet 100 anys.



I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrera. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba desplegada i pots d'alumini i gèneres de punt... I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al meu darrera i tots dos corrent, i, al cap d'anys, encara de vegades ho explicava, la Colometa, el dia que la vaig conèixer a la plaça del Diamant, va arrencar a córrer i davant mateix de la parada del tramvia, pataplaf! els enagos per terra.

La nanseta de fil es va trencar i allà van quedar els enagos. Vaig saltar per sobre, vaig estar a punt d'enganxar-m'hi un peu i vinga córrer com si m'empaitessin tots els dimonis de l'infern. Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi tirés una pedra. Tenia vergonya. Quan em vaig cansar de tenir vergonya, em vaig treure les sabates d'un cop de peu i em vaig desfer els cabells.

I en Quimet, al cap d'anys, encara ho explicava com si fos una cosa que ens acabés de passar, se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent...

Fragment de La plaça del Diamant

Músiques de tardor

Sense València no hi ha independència!

Manifest unitari de l’Esquerra Independentista - 9 d’octubre de 2008

Companyes i companys,

Avui 9 d'octubre tornem a eixir als carrers de València per reivindicar la incorporació de la ciutat de València als Països Catalans. Això esdevingué el 1238, i des d’aleshores, aquesta ciutat és part de la nació catalana, des de llavors ha tingut un paper important en la seua cultura, des de llavors ha esdevingut una peça imprescindible en la història dels Països Catalans que estem construint entre tots i totes. València és la clau que obri tots els panys, el mànec de la paella. És per aquest motiu que aquesta ciutat, i per extensió tot el País Valencià, rep tants atacs per part de l’espanyolisme, perquè saben com n'és d'important. I per això fan tants esforços des d'Espanya per tallar tots els vincles entre València i la resta de la nació catalana, i per això s'inventaren el blaverisme, un moviment feixista que fa unes setmanes mostrà la seua cara violenta a Gandia on agredí a les assistents al Correllengua d'aquesta ciutat.

I un any més, l'Esquerra Independentista trau al carrer la bandera de la ciutat de València, un símbol nostre, que no podem deixar en mans dels regionalistes ni dels espanyolistes. Aquesta bandera és part també de la cultura catalana.

Aquesta bandera és catalana!

L'any passat, l’Esquerra Independentista remarcà algunes qüestions que enllaçaven aquesta diada amb l'actualitat. I tot el que ha succeït en els darrers mesos ens dóna la raó. Ens preguntàvem què podíem fer els Països Catalans , al segle XXI, per posar fi a la condemna que pateix tres quartes parts de la humanitat? Què pot fer el Poble Treballador Català per posar fi a la barbàrie capitalista?

I aquest any, des de la Unió Europea que dissenya les polítiques neoliberals, i des dels estats espanyols i francès que executen els seus manaments, ens arriben dos atacs més: la “directiva de la vergonya”- destinada a la repatriació per la via ràpida d'immigrants que es troben a la UE -, i la normativa de les 65 hores – que permet l'allargament de la jornada laboral -. Són nous arguments que refermen les nostres anàlisis, que ens donen armes per refermar les nostres conviccions. Aquests nous arguments s'uneixen als que des de fa més de 300 anys ens lliguen als estats espanyol i francès, i que no ens permeten decidir el nostre futur.

Els atacs ens vénen des de fora, de la Unió Europea, d'Espanya i de França, que són els que hi tenen veu i vot. Però també des de dins dels Països Catalans. Què fan els partits autonomistes i regionalistes? Es conformen amb les engrunes que els deixen, tenen prou amb gestionar les seues respectives parcel·les, en intentar millorar uns estatuts que s'han demostrat no són cap solució per al Poble Català, i que res no poden davant la Constitución espanyola ni els seus tribunals. Una Constitució que, entre altres coses, ens imposa una monarquia borbònica hereva de Felip V i tots els botiflers que cremaren la ciutat de Xàtiva. Avui, com fa un any arreu de les comarques catalanes, els i les independentistes continuem cridant que els catalans i les catalanes ni tenim rei ni en volem!!!


Podeu llegir la resta del manifest aquí.

Avui com ahir (Obrint Pas)

Va ser a la tardor dels anys que ens han fet
i encara volen cendres pels mateixos carrers,
les classes populars contra les tropes del rei
les pedres ho recorden quan avui les prenem.

Avui com ahir
construim nous camins.
Avui com demà
seguirem endavant.

Va ser la primavera dels anys que hem viscut
i encara veig com brillen avui els teus ulls,
quan prenem els carrers, escenaris del teu temps,
revoltes que han tancat les ferides dels teus punys

I la nostra revolta mai no podran aturar,
els nostres punys alçats mai no podran abaixar,
els nostres somriures mai no podran esborrar,
la nostra actitud sempre serà de combat.
I mai no deixes mai de lluitar contra el poder,
mai no deixes mai de plantar cara al poder.
Ahir, avui i demà sempre contra el poder!

NO PASSAREU!

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.

Apel·les Mestres

He guanyat un premi

A començaments d'estiu el diari Reus Digital va convocar el primer concurs de crítica musical destinat a totes aquelles persones que vulguessin enviar una crònica d'algun dels concerts als que haguessin assistit al llarg de l'estiu.

Uns dies més tard vaig assistir al 15è festival de reggae i altres herbes Reggus 2008. Quan es va convocar el concurs vaig decidir que m'hi presentaria i després d'assistir al Reggus vaig fer-ne la crònica i la vaig enviar a Reus Digital.

El mes de setembre es va donar a conèixer la decisió del jurat i em va sorprendre molt gratament saber que m'havien atorgat el segon premi. El primer premi va ser per a Arnau Altès. Aquí teniu les dues cròniques:

Primer premi

Segon premi

Aquest divendres passat a la tarda es fa fer el lliurament oficial dels premis del concurs a les oficines de Reus Digital. En aquesta foto podeu veure el moment del lliurament del primer premi a Arnau Altès (a l'esquerra de la foto) i a un servidor, Jordi Pinyol (a la dreta de la foto).

Foto: reusdigital.cat

Reus Digital és un projecte comunicatiu jove. Va nèixer per Sant Jordi d'enguany. Malgrat la joventut del mitjà, al darrere d'aquest projecte hi ha uns bons professionals que saben el que es fan perquè porten força temps en el món de la comunicació. Si encara no el coneixeu i voleu estar al corrent de tot el que passa a Reus, a més de les notícies més destacades del Camp de Tarragona, no deixeu de visitar-lo.

A Reus anem fent cosetes

Ja he acabat d'omplir l'àlbum de fotos de les Festes de Misericòrdia a Reus. Si el voleu veure cliqueu aquí.




Però encara que s'hagi acabat la festa major a Reus seguim fent cosetes...



Demà dissabte la plaça de la Llibertat acollirà la Fira d'entitats de Reus. Diverses entitats i associacions reusenques (no totes) oferiran informació i participaran en diversos actes al llarg de tot el dia. Hi trobareu també un estand de l'emissora local Punt 6 Ràdio des d'on es farà la programació radiofònica incidint de manera especial en la Fira d'entitats. Així que si voleu aprofitar per mirar la ràdio a més a més d'escoltar-la teniu una bona ocasió de fer-ho aquest dissabte si passeu per la plaça de la Llibertat. Allí estarem per saludar-vos a tots i a totes.

Dissabte també s'inaugura una altra fira, l'Expro-Reus, que estrena ubicació després de l'enderrocament del fins ara Palau de Fires i mentre s'espera la construcció del nou palau firal. Aquesta la podreu visitar fins el proper 12 d'octubre.

I ben aviat també, del 22 al 26 d'aquest mes d'octubre, podrem assistir a l'onzena edició del Festival Internacional de mim i teatre gestual, conegut com a COS. Podeu començar a preparar l'agenda perquè ja se n'ha presentat la programació.

Tal com us deia, anem fent cosetes. Segur que encara se'n podrien fer més però, vaja, no ens podem queixar.

Estudio i treballo (o viceversa)

Doncs sí, ara si em fan la típica pregunta del ¿estudies o treballes? puc contestar: les dues coses!

Estic matriculat a la UOC. Això sí, només d'una assignatura: PERIODISME DIGITAL. Tampoc és qüestió d'estressar-se jejeje...

De moment faré aquesta i ja ho veurem. Potser més endavant m'animo i vaig fent més assignatures fins a acabar la carrera de Ciències de la informació i la comunicació (encara que em coincideixi amb la jubilació jajaja...).

Em vaig matricular a començaments d'estiu i ara ja toca posar-m'hi de valent perquè el 19 d'aquest mes ja s'ha de lliurar la primera PAC (resolució d'un cas pràctic relacionat amb l'assignatura).

Ah! A més a més ara m'enviaran un carnet d'estudiant i tindré descomptes al Teatre o altres...

:P

Amb nocturnitat i traïdoria

Acabo de llegir a Vilaweb la notícia següent: Telefónica cobra des d'avui el servei d'identificació de trucades.

I el primer que penso és... I amb quin permís? On és l'avís d'aquest cobrament que fins ara no feien? No se suposa que, per canviar les condicions d'un servei contractat, s'ha d'avisar el client i donar-li l'opció d'acceptar o no acceptar les noves condicions?

Sí, diuen que et pots donar de baixa d'aquest servei trucant al 1004. Però, vés per on, he de ser jo qui faci el pas, la trucada i perdi el temps. Perquè tothom sap que quan truques a aquests números has de disposar de mitja hora lliure com a mínim. Ara et poso musiqueta, ara et passo a una altra persona, ara m'ho tornes a explicar...

Després dius.. va! només són 58 cèntims d'euro al mes que no fan ni pujar ni baixar la ja de per sí castigada economia personal. Però si ens posem a fer números i multipliquem aquests centimets pels mil·lions d'usuaris que els hauran de pagar la cosa ja canvia. En treuran una bona picossada els senyors de la Timofònica.


Com diuen al Polònia... que cabroooooooooonnnnssss !!!