Que el dia 1 de maig és un dia festiu a molts indrets del món és una cosa que gairebé tothom sap. No és gens estrany que ens apressem cada any a veure quines possibilitats tenim de fer pont aprofitant aquest dia festiu per gaudir així d'uns quants dies de descans. I no és gens dolent això, ans al contrari. És bo que de tant en tant ens dediquem un temps a nosaltres mateixos, a descansar, a fer allò que ens vingui de gust, sense haver de pensar en horaris i obligacions.
Aquesta festivitat ha adquirit els darrers anys un caire més de festa en detriment d'una part de l'esperit reivindicatiu que la va originar. Per això és bo que no es perdi del tot el caire reivindicatiu ja que, tot i haver-se fet una part del camí al llarg de més d'un centenar d'anys, encara hi ha moltes coses per les quals cal seguir lluitant.
Els origens d'aquesta jornada reivindicativa els hem de situar en l'1 de maig de 1886 als Estats Units d'Amèrica del Nord. L'any anterior, 1885, es va fer una crida en les files del proletariat per dur a terme tot un seguit d'accions l'1 de maig de l'any següent.
La situació econòmica era força crítica i a això s'afegien jornades laborals d'entre 10 i 14 hores, amb treball infantil inclòs. Els immigrants no paraven d'arribar. L'empresariat aprofitava aquest fet per baixar els salaris, maximitzar els seus beneficis i acomiadar els obrers a la primera queixa. S'aprofitaven del fet que fora la fàbrica sempre hi havia un nombrós grup d'immigrants famolencs disposats a ocupar el lloc dels treballadors acomiadats sense protestar.
L'1 de maig de 1886 els treballadors de les ciutats industrialitzades d'Estats Units van iniciar una vaga general per demanar la jornada de 8 hores, seguint la convocatòria de la Federació Nord-americana del Treball. Van parar més de 5.000 fàbriques i 340.000 obrers van sortir al carrer.
A Xicago les condicions de treball eren especialment dures, amb jornades laborals de 12 a 18 hores. Com recollia la premsa anarquista i socialista de l'època: Els obrers mai veien els seus fills i dones a plena llum. Enfront d'aquesta situació va sorgir la reivindicació obrera de 8 hores de treball, 8 de repòs, 8 de recreació.
La vaga a Xicago, amb un moviment obrer especialment sensibilitzat i organitzat pels anarquistes i socialistes, va continuar en els dies següents. El 2 de Maig la policia dissolia violentament una concentració de 50.000 treballadors. El 3 els trets de la policia mataven 6 treballadors i en ferien diverses desenes. El 4, quan dissolien un míting al qual assistien 15.000 persones, una bomba va matar 7 policies. La repressió de la policia i els pistolers de la patronal es va cobrar la vida de 36 obrers a més de fer 115 ferits. Es va decretar l'estat de setge, es van detenir 300 obrers, entre ells els 8 dirigents anarquistes i socialistes que serien acusats, sense proves i amb un fals testimoni preparat per l'agència Pirketon, de l'assassinat dels policies.
Tots ells es van declarar innocents però van ser condemnats: 5 a la pena de mort i 3 a cadena perpètua. Un d'ells es va penjar a la seva cel·la.
Aquesta festivitat ha adquirit els darrers anys un caire més de festa en detriment d'una part de l'esperit reivindicatiu que la va originar. Per això és bo que no es perdi del tot el caire reivindicatiu ja que, tot i haver-se fet una part del camí al llarg de més d'un centenar d'anys, encara hi ha moltes coses per les quals cal seguir lluitant.
Els origens d'aquesta jornada reivindicativa els hem de situar en l'1 de maig de 1886 als Estats Units d'Amèrica del Nord. L'any anterior, 1885, es va fer una crida en les files del proletariat per dur a terme tot un seguit d'accions l'1 de maig de l'any següent.
La situació econòmica era força crítica i a això s'afegien jornades laborals d'entre 10 i 14 hores, amb treball infantil inclòs. Els immigrants no paraven d'arribar. L'empresariat aprofitava aquest fet per baixar els salaris, maximitzar els seus beneficis i acomiadar els obrers a la primera queixa. S'aprofitaven del fet que fora la fàbrica sempre hi havia un nombrós grup d'immigrants famolencs disposats a ocupar el lloc dels treballadors acomiadats sense protestar.
L'1 de maig de 1886 els treballadors de les ciutats industrialitzades d'Estats Units van iniciar una vaga general per demanar la jornada de 8 hores, seguint la convocatòria de la Federació Nord-americana del Treball. Van parar més de 5.000 fàbriques i 340.000 obrers van sortir al carrer.
A Xicago les condicions de treball eren especialment dures, amb jornades laborals de 12 a 18 hores. Com recollia la premsa anarquista i socialista de l'època: Els obrers mai veien els seus fills i dones a plena llum. Enfront d'aquesta situació va sorgir la reivindicació obrera de 8 hores de treball, 8 de repòs, 8 de recreació.
La vaga a Xicago, amb un moviment obrer especialment sensibilitzat i organitzat pels anarquistes i socialistes, va continuar en els dies següents. El 2 de Maig la policia dissolia violentament una concentració de 50.000 treballadors. El 3 els trets de la policia mataven 6 treballadors i en ferien diverses desenes. El 4, quan dissolien un míting al qual assistien 15.000 persones, una bomba va matar 7 policies. La repressió de la policia i els pistolers de la patronal es va cobrar la vida de 36 obrers a més de fer 115 ferits. Es va decretar l'estat de setge, es van detenir 300 obrers, entre ells els 8 dirigents anarquistes i socialistes que serien acusats, sense proves i amb un fals testimoni preparat per l'agència Pirketon, de l'assassinat dels policies.
Tots ells es van declarar innocents però van ser condemnats: 5 a la pena de mort i 3 a cadena perpètua. Un d'ells es va penjar a la seva cel·la.
Els Màrtirs de Xicago, nom amb que han passat a l'història del moviment obrer eren: Albert Parsons, George Engel, August Spies, Adolh Fischer i Louis Linng.
Anys més tard es reobrí el cas ja que es va conèixer la identitat de l'autor de l'atemptat. Es tractava d'un anarquista alemany, sense connexió amb els dirigents condemnats a mort. L'any 1893 després d'una llarga revisió del procés de Xicago, s'hi van descobrir greus irregularitats. Els que eren a la presó van ser alliberats i els quatre executats rehabilitats públicament.
En honor seu, en el congrés fundacional de la Segona Internacional de 1889, s'establí el dia 1 de maig com a dia mundial de la lluita obrera.
5 comentaris:
avui t'has passat !!! molt bon post !!!
salut !!
Un treball periodístic de primera. Enhorabona Jordi. Tinguès un dia del treballador ben planer.
Gràcies per culturizar-me :)i gràcies a tos ells per lluitar per un mòn laborable millor.
crec que hauries d'haver citat Louis Linng com a un dels "màrtirs". Fou la persona que es va suicidar per no ser executat.
Tens raó Josep Maria. De fet, en una de les relectures del post ja vaig veure que els números no acabaven de quadrar. És el que té recórrer a determinades fonts d'informació, com wikipèdies o similars, que de vegades no contenen tota la informació completa. Ja he afegit el 'màrtir' que faltava.
Publica un comentari a l'entrada